02 oct 2015 Compassió, reverència
Els pares de la nena Andrea Lago Ordóñez, de 12 anys, han demanat que els metges deixin d’alimentar la seva filla de manera artificial i l’ajudin a morir sense patiment, però la gerència de l’hospital Clínic de Santiago argumenta que els pediatres es limiten a complir la llei. En canvi, un informe del comitè de bioètica de l’esmentat hospital va concloure que era pertinent la retirada de l’alimentació i de les cures que garantís una mort digna. Així mateix, altres veus indiquen que la demanda dels pares encaixa perfectament en el que està previst a la llei 41/2002 mentre que la Xunta fa costat als metges. S’interpreta la norma vigent de manera molt diferent. I l’Andrea continua patint.
Aquesta nena és víctima d’una malaltia rara neurodegenerativa en fase final i els pares expliquen que ha empitjorat molt en els últims quatre mesos. Intento col·locar-me en el lloc d’aquests pares: si un familiar meu es trobés en una situació semblant, jo demanaria el mateix. Qui vol veure patir algú que estima i que ja ha perdut la batalla final? Però aquí estem enxampats en un bucle no previst pel legislador, la qual cosa hauria d’encendre les alarmes de les dones i homes que enviem als Parlaments per representar-nos. Està ben feta una llei que permet una interpretació tan dissemblant? Potser els legisladors tenen por quan se’ls demana que ordenin allò que el tabú i el misteri deixa en mans aparents de l’atzar?
Michael J. Sandel, filòsof nord-americà que s’endinsa en els pantans més obscurs, escriu que “les crides a la compassió anul·len, a vegades, el deure de mantenir la vida a tota costa” i afegeix que “el repte rau a trobar la manera de respectar aquestes pretensions sense minimitzar la gravetat moral del fet d’accelerar la mort i preservar la noció de la vida com una cosa digna de reverència i no com un objecte d’elecció”. Compassió davant del patiment i reverència davant la vida són categories que aporten llum al problema però, si som sincers, hem d’admetre que hem desfigurat completament el sentit d’aquestes paraules. Tendim a girar l’esquena al sofriment de l’altre i hem acceptat massa sovint que la vida humana és un producte mercantil. Ens hem desentrenat mirant les imatges dels refugiats que s’ofeguen al mar Mediterrani, però el sofriment de l’Andrea no és moralment superior al del nen que va morir en una platja de Turquia i va omplir portades de mitjans d’arreu del món.
Compassió i reverència. Els deures que ens imposa el do de la vida no poden anar contra la compassió, que és potser la forma més noble del respecte, ni contra la reverència que ha de guiar-nos enmig de la confusió i la pèrdua de sentit. Segurament que tot això ho saben els metges que s’ocupen de l’Andrea i ho sabien també els legisladors de torn. Però és bo recordar-ho.