08 oct 2015 Amb una veu a Madrid
Encara no ho han decidit però no poden trigar a fer-ho. Els dirigents de CDC i els d’ERC hauran de dir aviat si volen repetir o no l’experiència de Junts pel Sí a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. La resposta oficial que ara donen és que estan massa enfeinats per pensar-hi, a causa de les negociacions amb la CUP per tirar endavant la investidura, la governabilitat i el full de ruta. Pel que sé, hi ha opinions diverses. A ERC, hi ha una mica de tot: uns volen repetir la coalició, d’altres s’estimen més anar per separat, i uns tercers especulen amb la possibilitat d’imitar la CUP i no prendre part en aquests comicis. Mentre, a CDC, domina la idea d’exportar al Congrés i al Senat la filosofia i la pràctica que ha inspirat Junts pel Sí.
Barcelona és, després de Madrid, la província que envia més diputats al Congrés espanyol. En total, Catalunya n’envia 47, sense comptar els senadors. Pot el sobiranisme -amb independència del resultat assolit el 27-S- prescindir d’aquest instrument? Estic segur que no. Encara que l’actitud dels dos grans partits espanyols és avui totalment contrària a pactar un referèndum a l’estil escocès, el sobiranisme no es pot absentar d’un terreny de joc institucional on -segons totes les previsions- hi haurà una més gran fragmentació i, per tant, un nou mapa de majories i minories. No és que em faci cap il·lusió. No espero canvis immediats de mentalitat sobre Catalunya, però el sobiranisme ha de defensar els interessos de la societat catalana a Madrid, tant si la desconnexió avança amb rapidesa com si ho fa amb lentitud. Mentre no existeixi un Estat català independent, la nostra política també es fa allí. I recordeu Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. El que ha canviat respecte al paradigma autonomista és l’objectiu i l’actitud, però no la importància de ser on encara controlen l’aixeta.
Si el sobiranisme central de Junts pel Sí aconseguís un nombre de diputats important, aquest fet tindria per si sol una força innegable de cara a l’Estat espanyol i també davant l’opinió pública internacional. A les generals del 2011, CiU va obtenir 16 diputats i ERC en va aconseguir 3. A quin resultat podria aspirar una candidatura de Junts pel Sí en un context de fort rebuig al PP a Catalunya i de caiguda continuada del PSC? Considerant que Unió es presentarà en solitari i que la CUP té per principi no concórrer a les espanyoles, quin seria el possible radi d’acció d’una coalició com la que ha guanyat les catalanes? A més d’independents i de socialistes i democristians sobiranitzats, una llista de Junts pel Sí al Congrés podria explorar -seria intel·ligent fer-ho- una obertura en sectors d’ICV descontents i entorns a mig camí d’ERC i la CUP.
Us sembla una barreja ideològica massa indigesta? No tant. Hi ha un precedent històric important. La candidatura de la Solidaritat Catalana, que va triomfar l’any 1907 en 41 de 44 districtes i que va significar la irrupció del catalanisme polític a les Corts espanyoles, aplegava de tot: regionalistes, carlistes, monàrquics autonomistes, republicans de diverses branques, federals i independents. Sota el mateix paraigua, hi havia la dreta i l’esquerra. Gent tan diferent com Cambó i Macià van anar plegats. Per cert, la mitjana d’edat dels solidaris era de 33-34 anys, molt jove per a la política d’aquella època, dada que posa en evidència l’onada de canvi que va representar aquell moviment.
Faig ara d’advocat del diable. Els resultats de les darreres catalanes no han de traslladar-se automàticament a les espanyoles del 20 de desembre. Per exemple, no seria estrany que Podem fes un resultat molt millor a Catalunya que el de la llista encapçalada per Rabell, de la mateixa manera que és perfectament imaginable que el vot socialista recuperi posicions. Amb tot, una candidatura de Junts pel Sí amb un cap de cartell potent tindria un gran atractiu per l’elector independentista, i evitaria la sensació de retorn al passat que comportaria veure CDC i ERC competint per fer un paper semblant a Madrid mentre aquí van de bracet. Tothom sabia que l’aposta de les plebiscitàries del 27-S contenia dues tirades.
Res no serà fàcil en els propers mesos. Mantenir la unitat del camp sobiranista en diversos fronts no és un assumpte anecdòtic. La reconfiguració del mapa espanyol de partits impactarà sobre el procés, no sabem com. Solidaritat Catalana no va durar gaire, malauradament. Salvant totes les enormes distàncies, aniria bé no repetir certs errors. El professor Jordi Casassas Ymbert acaba de publicar un llibre –La nació dels catalans (Editorial Afers)- que dóna claus molt lúcides per comprendre el paper del nacionalisme català i la seva interacció amb una societat que abraça la modernitat a la vegada que s’afirma en la diferència. “Des del darrer quart del segle XIX -apunta Casassas-, el catalanisme ha tingut una presència i una repercussió pública i política que sobrepassa de bon tros el seu potencial estricte. És evident que, per la seva naturalesa, el catalanisme s’alimenta també de la força magnificadora que li confereixen els seus enemics i contradictors”. Si dubteu, penseu que allò que menys volen els poders de l’Estat és que hi hagi 30 o més diputats catalans que parlin a Madrid amb una sola veu.