22 oct 2015 El centre: disfressa o meta

Ser de centre, semblar de centre o anar cap al centre. Vet aquí la qüestió. Es parla molt, darrerament, de les expectatives electorals d’Albert Rivera i el seu partit. Com es parlava, fa uns mesos, de les expectatives de Pablo Iglesias i la seva formació. Aparentment, aquestes dues forces emergents de la presumpta nova política pretenen pescar vots entre sectors diferents per arribar a tenir un paper decisiu després dels comicis del 20 de desembre: Ciutadans aspira a ser una nova dreta en substitució del PP, mentre que Podem aspira a ser una nova esquerra en subs­titució del PSOE. És probable que això sigui així però es produeix un joc desimulacions i dissimula­cions que introdueix matisos en aquestes afirmacions. Un joc que recupera el concepte de centre polític.

Rivera vol presentar-se com la reencarnació d’un centre que, en realitat, només va funcionar com a tal durant l’etapa fundacional de la democràcia. Ciutadans suggereix un centrisme vague i bonic però, a l’hora de la veritat, els seus missatges i posicionaments ens indiquen que els seus estrategs tenen clar que aquest projecte polític només té futur si és percebut pels votants de la dreta com l’artefacte que substitueixi, a mitjàtermini, el PP. El centre, per Rivera i els seus, és unaretòrica que dissimula laveritable direcció del seu programa i que serveix per diferenciar-se de l’opció liderada per Rajoy. Ciutadans es disfressa de centre però es mou cap a la dreta.

Iglesias va sorgir com el representant d’una formació nova i fresca que -teòricament- s’inspirava en el malestar expressat per diversos moviments socials i plantejava “una ruptura amb el règim del 78” i una exigència de polítiques al servei “dels de baix”. A diferència d’Izquierda Unida i les esquerres convencionals, Podem prometia plantar cara frontalment als poders del sistema, per regenerar la democràcia amb un fort accent social i republicà, que havia de trencar uns consensos que s’interpretaven obsolets. Ràpidament es va veure que, en la pràctica, tot això volia dir penetrar en l’electorat del PSOE més que en el d’IU per aconseguir, a mitjà termini, esdevenir el gran partit de centreesquerra en substitució dels socialistes. El centre, per Iglesias i els seus, és l’únic lloc cap on poden anar per intentar créixer i consolidar-se (d’aquí ve el seu sospitós silenci en certs assumptes), però no poden dir-ho perquè això els faria massa semblants al’opció que lidera Pedro Sánchez. Podem es disfressa d’esquerra però es mou cap al centre.

Paradoxa servida: Ciutadans ven centre però es mou a la dreta i Podem ven esquerra però aspira a entrar al centre. La nova política com a dislocació aguda. Una altra cosa és el que els electors es creguin i finalment triïn. El centre, des de la transició, gaudeix d’una aurèola especial per efecte de la perspectiva històrica i, potser, de la nostàlgia. El centre era Suárez i és la mitificació d’un personatge i d’un període únic. En una societat que sortia d’una dictadura, el centre va ser una marca eficaç i un refugi per a milers de nous votants que necessitaven refiar-se d’algú. L’any 1977, el concepte dreta era tenyit de franquisme, mentre que el concepte esquerra feia por a les capes que havien estat anestesiades pel règim. El centre va ser -entre altres coses- una manera d’incorporar a la democràcia aquells que mai l’havien trobada gaire a faltar.

Avui tot és més envitricollat. Els politòlegs que integren l’equip Piedras de ­papel recorden -en el seu molt recomanable llibre Aragón es nuestro Ohio– que, a Espanya, “els partits que guanyen també guanyen en el centre, però no guanyen perquè guanyin en el centre”. La distinció és molt oportuna perquè això podria canviar aviat. Ho expliquen d’aquesta manera: “Segons les dades de Metroscopia del març del 2015, Ciutadans era l’opció guanyadora en el centre en intenció de vot (si bé a nivell nacional quedaria com a tercera força política). En altres paraules, per primera vegada podríem tenir un guanyador de les eleccions que no és el partit més votat en el centre. A més, també per primera vegada, una opció que és vista com a radical per molts votants, Podem, penetra en el centre polític”.

És a dir, segons aquesta anàlisi, Rivera no se’n sortiria del tot pescant en la dreta (i acabaria sent potser allò que només simula ser), mentre que Iglesias sí que aconseguiria pescar en el centre; i ambdós es trobarien en un punt d’intersecció. Aquests experts afegeixen que, “encara que els votants de centre consideren Podem una força nítidament d’esquerres (la situen en mitjana al voltant del 3 en l’escala ideològica), molts es mostren disposats a votar-la”. Acabem de complicar-ho una mica més: l’èxit de Ciutadans el 27-S i el fracàs de la coalició apadrinada per Iglesias en els mateixos comicis tenen massa factors només catalans per fer extrapo­lacions.

Els votants de centre representen un 20% de l’electorat espanyol. El Partit Popular que va guanyar les eleccions per majoria absoluta l’any 2000 se’n va emportar molts, igual que el PSOE que va guanyar contra pronòstic l’any 2004,enmig d’una tragèdia sense precedents. Què passarà el 20-D? Es diu i es repeteix que el bipartidisme es trencarà peròpotser no ho farà de la manera que ens imaginem. Qui sap si algun simulacre tàctic engendrarà un nou espai polític, sense voler.