12 nov 2015 Paradoxes i desconcerts
Mentre escric aquestes ratlles ningú no sap encara si, avui dijous, el Parlament de Catalunya investirà Mas o no com a president del Govern. Hi ha molts rumors i també hi ha la sensació que és molt difícil que les posicions expressades dimarts s’hagin modificat substancialment. Amb tot, els que volen veure el got mig ple diuen que hi ha marge per a un acord entre Junts pel Sí i la CUP. Més enllà de l’optimisme i del pessimisme, vull posar de relleu quatre paradoxes importants que han aparegut després del 27-S i que pesen molt, tant si avui Catalunya té president com si convertim l’autogol en via morta.
La primera paradoxa té a veure amb les coincidències i divergències internes del bloc sobiranista. Durant la campanya dels darrers comicis catalans, al votant sobiranista se li va transmetre la idea que les diferències entre les dues opcions del sí a la independènciia eren menors en relació al que les vinculava. Se sabia que Junts pel Sí es movia en un centre-esquerra reformista i la CUP en l’esquerra alternativa, però se suposava que l’eix ideològic no seria problema per col.laborar en l’empresa comuna de la desconnexió. Això va fer que la llista de Romeva no remarqués prou que el sobiranisme tenia un vot més útil que un altre (en termes de creació d’una majoria governamental sòlida) i que Madrid a qui temia és la coalició impulsada per CDC i Esquerra Republicana.
La mateixa nit del 27-S va fer aparició, per boca dels diputats electes de la CUP, l’eix ideològic, encobert sempre dins del recordatori solemne a “no investir Mas” i les crides constants a “la coherència”. És a dir, els comicis els havia guanyat el sobiranisme superant les divisions però, a l’hora de la veritat, la part més petita del moviment posava per davant la seva agenda, fins al punt de convertir-la en un veto i, per tant, en un gran fossat. El desconcert de l’electorat sobiranista va ser i és molt gran, inclosos no pocs nous votants de la CUP, menys imbuïts de la doctrina i retòrica d’aquestes sigles que la parròquia cupaire habitual. Per saltar la paret, és de sentit comú que cal potenciar els elements compartits i aparcar les moltes distàncies entre uns i altres. Els grans partits espanyols van ben coordinats per aturar la desconnexió.
La segona paradoxa té a veure amb les expectatives sobre la fermesa de Mas i la seva fidelitat al mandat democràtic. És una paradoxa molt aguda que resumiré així: durant mesos, ha pesat sobre el líder de CDC la sospita (alimentada per alguns) que, quan fos arribat el moment crític, Mas faria marxa enrere, però resulta que avui són els més radicals els que volen que marxi (o que es posi en segon terme) a l’hora del torcebraç amb l’Estat. L’assumpte és veritablement delirant, perquè és obvi que la malfiança sobre el president català ha vingut, sobretot, dels que es consideren més purs i més veterans en el compromís independentista. Els fets són tossuts, tanmateix: uns parlen de “desobediència” cada cinc minuts però, per ara, només és Mas (amb Ortega i Rigau) qui ha de passar pels tribunals per haver posat les urnes sense permís de Rajoy. Això també desconcerta molta gent que va amb l’estelada a la mà, perquè la majoria social del sobiranisme ha detectat perfectament la diferència entre el verbalisme revolucionari de saló i les decisions de risc assumides amb responsabilitat i serenor.
La tercera paradoxa té a veure amb una pregunta que alguns es fan aquests dies: què va guanyar realment el 27-S? Al meu parer, i a la vista de les xifres de les urnes, va triomfar el sobiranisme tranquil, basat en tres factors que no es poden deixar de banda: fer les coses bé; fer les coses des d’un lideratge clar i responsable; i fer les coses segons un calendari i una gestió del temps que eviti més errors del compte. El programa de Junts pel Sí no plantejava una ruptura abans de tenir un Govern constituït ni abonava la idea d’una DUI. Els discursos de Mas en campanya indicaven la voluntat de controlar en tot moment un recorregut de microruptures fàctiques no condicionades per la temptació de fer un balcó emocional a l’estil dels anys trenta. Junts pel Sí va vendre una transició conduïda amb fermesa però també amb intel.ligència, i allunyada de maximalismes anarquitzants. Novament, el desconcert de molts davant d’una declaració feta abans de tenir president i Govern ha estat monumental.
Finalment, la quarta paradoxa té relació amb el centre de gravetat social del sobiranisme. La CUP i altres afirmen que el moviment pro-independència ha girat a l’esquerra i això els permet especular sobre el final de Mas per -diuen- augmentar els suports populars. Els que així teoritzen obliden que, encara avui, la centralitat moderada és la que dóna gruix, consistència i extensió al nou sobiranisme: antics votants de CiU i del PSC que han abandonat l’autonomisme a canvi d’un projecte de país nou que no contempla per res escenografies vintage de la Rosa de Foc. Es diu com un dogma que el sobiranisme només creixerà per l’esquerra sense tenir en compte que el centre moderat es podria perdre si es fan massa bestieses en nom d’una secessió exprés i maldestra. El desconcert augmenta.
Així veig les coses ara, amb sinceritat. Voldria veure-les amb més alegria, però la realitat no em regala motius per a l’optimisme.