13 nov 2015 El pensador al plató
L’intel·lectual mediàtic és un invent francès que ha tingut molt d’èxit. Zola -sense voler-ho- va ser el primer d’aquesta espècie, quan vasortir en defensa valenta d’un home convertit en cap de turc per un Estat i una opinió pública moguts per prejudicis racistes. La mort d’André Glucksmann ens recorda que la figura del pensador que juga a fons les regles de la societat de l’espectacle -perdir-ho com el també francès Guy Debord- és polèmica per naturalesa. En aquest mateix diari, el traspassat ha estat presentat -per firmes diferents- com un dimoni neocon i com un àngel de la llibertat de pensament, i no va ser ni una cosa ni l’altra. Potser només va ser un fill de la seva època amb moltes contradiccions, a la recerca d’una veu i d’un moment de veritat entre una càtedra i un plató televisiu.
Bernard-Henri Lévy escriu de Glucksmann a Le Monde que la vehemència del seu amic potser ha estat una manera de ser fidel a si mateix. BHL és qui ha excel·lit més refinadament en el paper d’intel·lectual provocador als mitjans. A les seves memòries, explica que un dels seus secrets ha estat aparèixer sempre a les entrevistes i debats amb una camisa blanca ben descordada, com una mena de príncep renaixentista a punt per fer esgrima. Ara, molts anys després, els polítics han copiat les martingales d’aquests nous vells filòsofs, i assagen carnavals de tot a cent.
El problema que jo tinc amb els Glucksmann i els BHL de torn ésla sobreactuació, la màscara sobre la màscara. Quan admiraven Mao o quan defensaven la invasió de l’Iraq pecaven per excés, tot i haver canviat de bandera. A casa nostra, això també ha passat: els més repatanis gibelins han esdevingut els güelfs més abrandats. Hi ha qui sempre creu que té la raó i qui sempre exhibeix superioritat moral, ja sigui militant a l’LCR o fent d’assessor de José M. Aznar. El vedetisme de Glucksmann i de BHL no treu ni posa interès a les seves idees: a vegades, les seves reflexions hanfet diana; altres cops, les seves opinions s’han estavellat en l’oportunisme. Sovint, però, ens han obligat a repensar i han alimentat el foc de la controvèrsia, que és també un dels seus objectius.
S’ha recordat que Glucksmann va ser assistent del gran Raymond Aron, el crític antipàtic del Maig del 68, antagonista de Sartre, el vell que va posar-se al costat dels joves de les barricades. Però Aron no necessitava el circ ni les impostures, no havia de sobreactuar per res. Des de les classes i els diaris, Aron va mantenir una lluita exemplar contra una intel·lectualitat que prometia amb cinisme l’home nou, primer en versió Stalin i després en versió Pol Pot. Aron, el gran solitari de la guerra freda a França, encara avui es pot llegir amb profit, veu honesta que fou, igual que aquell Camus a qui no perdonaren un llibre com L’home revoltat.