ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Represàlia i tradició
3651
post-template-default,single,single-post,postid-3651,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 nov Represàlia i tradició

Hi ha represàlies i també hi ha tradicions. La decisió de Rajoy d’excloure Mas de les converses sobre terrorisme gihadista podria sorprendre qui no tingui memòria. A mi no em sorprèn. En aparença, l’episodi es pot resumir com un gest de separació –exclusió– davant de “l’enemic separatista”. El separador sempre ha tingut més tradició a Espanya que el separatista. La mesura és una punició simbòlica que vol transmetre un missatge inquietant, ubicat més enllà de la decència política: els catalans estareu al descobert mentre tingueu com a president un rebel i, per tant, foteu-lo fora, amb o sense ajut de la CUP i el seus escolanets del Cicuta Party, mestres en la retòrica indigesta, perdonavides i pseudopoètica dels puristes.

Però el moviment del cap de Govern espanyol és erroni i és maldestre, encara que sigui electoralment interessant. La Moncloa castiga el conjunt de la societat catalana perquè vol el cap de Mas, una indistinció que, al seu torn, permet al sobiranisme recordar un dels seus principals arguments: Catalunya rep un maltractament estructural i continuat per part dels poders de l’Estat. Aquesta és una evidència reforçada pel nou pas de rosca de Montoro a les finances tan castigades de la Generalitat, amb enfocament neocolonial i autoritari: control total sobre les engrunes i estimulació explícita de la delació inquisitorial per part dels funcionaris autonòmics. La delació ens connecta amb els dies més putrefactes del llarg règim que va acabar-se tot just fa quaranta anys.

Deia que tinc memòria, deia que la represàlia pesa tant com la tradició. Mas no és cridat per Rajoy, líder del partit que té el dubtós honor d’haver negat reiteradament l’autoria real dels greus atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Hi ha un gran precedent, salvant totes les distàncies i molt abans que el sobiranisme fos el que és. Parlo –esclar– de l’endemà de l’intent de cop d’estat del 23-F del 1981 i de la reunió solemne del cap d’Estat de llavors amb tots els partits ­presents a les Corts espanyoles, excepte els nacionalistes catalans i bascos, CiU i PNB. Com si Miquel Roca –pare de la Constitució del 1978– fos sospitós de practicar la kale borroka. Els nostàlgics del franquisme volien reconfigurar la democràcia armes en mà i la resposta oficial va ser oblidar-se d’una part dels demòcrates, els que feien nosa amb el seus estatuts. Aquesta vegada, hi ha una diferència, cal dir-ho: al lehendakari Urkullu el posen a la llista dels bons, perquè quedi clar que el dolent de la pel.lícula és només un: el president de Catalunya.

Per sota de tot això, se’ns informa que els Mossos d’Esquadra –després de les queixes del conseller d’Interior– han participat, finalment, en la taula de coordinació policial on es parla dels assumptes pràctics que tenen a veure amb la ­seguretat col.lectiva davant dels nous desafiaments. Celebrem-ho.

Etiquetes: