27 nov 2015 Rumba de Pi i Margall
Llegeixo en aquest diari que Xavier Domènech, candidat a les eleccions espanyoles d’En Comú Podem, diu que ell prové de “la tradició iniciada per Pi i Margall, que considera Catalunya com a subjecte sobirà que ha de tenir la possibilitat d’exercir aquesta sobirania plena”. Error del cap de llista: Pi i Margall és un referent del progressisme en la negra Espanya del XIX però mai va escriure ni va formular el que Domènech li fa dir. Per l’autor de Las nacionalidades, la sobirania era cosa del poble espanyol. Com ha recordat el professor Agustí Colomines, el catalanisme agafa força després de la seva etapa purament literària justament quan Valentí Almirall s’allunya de Pi i Margall.
El candidat de l’entorn Colau és expert en moviments socials. Per entendre’ls bé cal repassar a fons la història del país, no fos cas que tinguéssim la temptació de maquillar el passat per fer campanya amb l’alegria de qui toca una rumba. Josep Termes –que és qui més i millor va estudiar l’obrerisme, l’anarquisme i el catalanisme popular– es refereix a Almirall com un “desenganyat de l’esquerra i del federalisme espanyol”. Segons Termes, “el trencament públic d’Almirall amb el prohom del federalisme espanyol Francesc Pi i Margall, a mitjan del 1881, facilità la participació en el Centre Català dels homes de la revista La Renaixensa, que, temporalment, van veure esvaïts els temors que el nou catalanisme esdevingués un apèndix de les esquerres polítiques espanyoles”. Debats remots d’una actualitat que crema.
Colau va fer una bona campanya. Era una campanya indignada a ritme de rumba, una música que té la capacitat de treure la gent a ballar. Però això no vol dir que la rumba li escaigui a tot. Si tu vols fer ballar Pi i Margall a so de rumba –encara que sigui una peça del mític Gato Pérez–, és possible que l’espectacle no et funcioni. El federalisme espanyol és una noble aspiració que va morir amb la breu I República. No dóna per a gaire festes. No és casual que un dels pares del catalanisme polític d’esquerres fos un federalista que va adonar-se de les dificultats enormes de reformar Espanya. Sense el fracàs dels revolucionaris del 1868 i del 1873, potser no es parlaria avui de catalanisme. Aquests són els vasos comunicants que Domènech i Colau volen transitar en companyia d’Iglesias, sense semblar que els tutelen de Madrid estant. Alerta: es comença ballant rumba i acabes marcant-te un xotis.
Rovira i Virgili va voler veure en el pròcer federalista una mena de sobirania catalana que mai no va fer explícita ni consta enlloc. Ja ens va advertir el professor Isidre Molas que cadascú reedita el seu Pi i Margall a gust. Tothom vol fer quadrar l’insigne mort amb les seves teories i propagandes. El candidat Domènech fa un exercici de creativitat que té molts precedents.