30 nov 2015 Referèndum inevitable
La gran notícia, a parer meu, del sondeig que ahir oferia La Vanguardia és que –malgrat les amenaces de Madrid i alguns moviments erronis del sobiranisme– hi ha un contundent 78,8% de catalans que estan d’acord que es pugui convocar un referèndum legal per decidir sobre la independència. És a dir, la via escocesa és la solució que té més consens social, per sobre dels interessos de partit. I què han defensat, casualment, d’ençà del 2012, els partidaris de la independència? La celebració d’un referèndum pactat d’acord amb l’Estat espanyol. Recordeu que tres comissionats del Parlament de Catalunya van demanar –el 8 d’abril de l’any passat– la cessió temporal de competències en aquest camp al Congrés dels Diputats. El PP i el PSOE van votar-hi en contra, una dada que cal tenir en compte de cara a les eleccions del 20 de desembre.
El referèndum pactat perquè els catalans puguin ser escoltats és un escenari que no es podrà eludir eternament. Que es concreti dependrà de tres factors: que el vot sobiranista no retrocedeixi a les xifres testimonials d’altres dècades, que el sobiranisme tingui la capacitat de continuar articulant la minoria majoritària més activa i dinàmica del país, i que hi hagi una certa pressió institucional de la UE sobre un Madrid tancat a dialogar. A més, és un fet comprovable que la manera com el PP ha abordat aquesta qüestió ha contribuït a la conversió creixent de molts autonomistes en sobiranistes. Per exemple, cada cop que Montoro parla, hi ha dotzenes de catalans que desconnecten.
Fins a quin punt el canvi de partit governant a Espanya podria obrir la porta a un referèndum d’estil escocès? Només IU considera aquesta possibilitat, mentre que Podem ha afegit a corre-cuita al seu programa –després de molta confusió– la celebració d’un “referèndum amb garanties”. Ni PP, ni PSOE ni C’s volen sentir-ne parlar, tres formacions que coincideixen a negar que Catalunya sigui una nació. Per això mateix resulta poc realista pensar en una reforma constitucional per satisfer les demandes catalanes, sobretot si es té en compte que ni populars ni socialistes volen semblar tous davant del “desafiament separatista”. Rajoy, Sánchez i Rivera saben com obtenir vots fàcilment. Malgrat això, un 32% dels enquestats consideren que el procés acabarà “en un millor finançament per a Catalunya i un reconeixement de la identitat cultural”, resposta sense base racional que neix d’un voluntarisme admirable i de la nostàlgia pel que havia de ser l’Estatut del 2006 abans de passar pel TC. Més tabú que la independència és que Catalunya gaudís d’un model similar al de bascos i navarresos.
Potser el sobiranisme s’estancarà o caurà uns quants punts a causa dels seus autogols, cal preveure-ho. Però la demanda d’un referèndum pactat que doni la paraula als catalans no es dissoldrà i marcarà l’agenda dels propers temps.