11 des 2015 Plasma i cataplasma
Els debats televisius electorals no permeten saber qui governarà de manera més justa i eficaç, això és obvi. Aquests debats –tal com es fan aquí– només serveixen per saber qui s’ha preparat millor per al debat, no pas per al govern. Som en un teatre dins del teatre. És un joc que es basa en la relació suposada entre la capacitat oratòria d’un individu i la seva capacitat per prendre decisions, un dels mites fundacionals de la política, que subratlla el pes del discurs mentre amaga la centralitat de l’acció. Però és l’acció el que defineix –per sobre de tot– la tasca del polític i el que el converteix en un especialista a harmonitzar l’interès general enmig d’incomptables interessos i pressions particulars. Política és el que fas, ho expliquis millor o pitjor.
Els bons polítics són els que encerten en l’acció. Els polítics excel·lents són els que acompanyen la decisió adequada amb paraules convincents. Els grans estadistes són els que fan avançar el carro de la història amb una combinació original de visió, acció i discurs. En els debats d’aquests dies, veiem persones a les quals s’ha ensinistrat per amollar paraules acompanyades d’una determinada gesticulació. Res més. El problema és l’escandalosa manca de naturalitat de gairebé tots els participants en aquestes cerimònies mediàtiques, un defecte que mostra totes les tramoies, paranys i ardits que han planificat els equips assessors. L’espectacle és tan llepat que frega la paròdia, sobretot quan es convida els candidats a dir el missatge de tancament per demanar el vot. Llavors, els titelles acaben morint penjats dels fils que els mouen. He de dir que m’estic avorrint molt amb els debats d’aquests dies, excepte en els moments en què la saturació d’artifici regala l’accident que humanitza el ponent falsament humanitzat per les estratagemes de manual.
No, això no és la política. Tot això té poc a veure amb governar. Què és un bon polític? Li vaig demanar un debat sobre aquest assumpte a Jordi Basté, per passat festes. Haurem de fer-lo. Del plasma al cataplasma, de Rajoy a Rivera, de les frases amb eslògans encadenats als acudits prefabricats… Havien promès regenerar Espanya i punxen perquè no tenen faristol i no saben com posar les mans. Hi ha massa plàstic on hi hauria d’haver passió, dolor i saviesa per oferir un somni col·lectiu. Massa gurus que confonen la televisió (les sèries) amb la vida, massa elaboració del buit sobre l’efímer, massa perruqueria i poca cavalleria.
Qui va guanyar el debat? És una pregunta arcaica, que té nostàlgia d’un món que no apareix a les batalles televisives d’avui, el souvenir d’una veritat a la qual hem renunciat fa molt de temps. Tenim la barraca de fira que hem volgut donar-nos, per no haver de sentir-nos responsables del que surti de l’urna.