01 gen 2016 Meditació parisenca sobre morir i matar
Els atemptats múltiples del 13 de novembre de l’any passat a París van coincidir amb un viatge meu de tipus privat a la capital francesa. Afortunadament, no vaig tenir premi en la loteria letal organitzada pel terrorisme gihadista. Com abans havia passat a Nova York, Madrid o Londres, els parisencs van comprovar que provocar terror en una societat oberta és relativament fàcil, sobretot si estàs disposat a morir. Després de viure de prop aquells esdeveniments tràgics, tinc més preguntes que respostes però hi ha una idea que s’imposa per sobre de les altres: encara que els partidaris de la llibertat i els drets humans acabem guanyant aquesta incerta guerra, els fanàtics podrien guanyar moltes batalles abans. Val més assumir-ho d’entrada i preparar-se per aquesta nova època.
A vegades, enmig del tràfec quotidià, m’aturo i penso que l’amenaça de l’islamisme extremista no és altra cosa que una mena de malson que, tard o d’hora, s’esvairà i, llavors, respirarem alleugerits. Aquesta impressió va fer-se més intensa durant aquells dies a París, quan la normalitat es va trencar d’una manera tan abrupta com dolorosa. Però no es tracta de cap malson sinó d’una realitat complexa davant la qual ens costa entendre i ens costa actuar. Els tòpics apareixen immediatament i bloquegen els nostres intents d’anàlisi, costa pensar de manera original quan les urgències demanen idees que siguin transformades ràpidament en mesures pràctiques per combatre una amenaça de dimensions extraordinàries.
El lector d’aquesta revista és persona informada que està al cap del carrer dels debats habituals que generen aquestes situacions. Són debats que tendeixen a la repetició, a ser circulars. Per exemple, es parla de la dicotomia llibertat-seguretat amb una sèrie d’arguments que, de tant fer-los servir, ja no volen dir res. Ben segur que un dels èxits d’aquest terrorisme global és haver desgastat el sentit dels grans mots que identifiquen el nucli de les societats democràtiques. Les mentides de Bush, Blair i Aznar també van erosionar, al seu dia, el llenguatge democràtic i ens van col·locar en una intempèrie moral extremadament inclement. Per superar aquest fet cal que anem uns passos més enllà: la guerra que ens ha declarat -des de fa més d’una dècada- el gihadisme trastoca els conceptes mateixos de llibertat i de seguretat amb tanta força que no som capaços de valorar, en aquest moment, les conseqüències a mig i llarg termini que tindrà aquest nou escenari. Per tant, estem discutint amb mirada antiga un objecte nou i això comporta molts problemes, sobretot el d’haver de reconfigurar categories clàssiques a una velocitat que no permet tenir perspectiva. No només som presoners de la violència d’un enemic invisible, som presoners també d’una acceleració d’esdeveniments que ens xucla i ens aclapara.
Què vol dir la llibertat ara? Què vol dir la seguretat ara? Camines tranquil·lament per París i, de cop i volta, caus assassinat per les bales de tres individus que han abraçat un ideal pur i absolut que exclou qualsevol possibilitat de pacte amb l’altre. Què volen aquests individus? Volen un món modelat segons la seva doctrina, agenollat davant del seu poder, ni més ni menys. El paradís totalitari per al qual maten i moren els gihadistes és una vella/nova versió de tantes utopies que obliden l’home concret en nom d’una humanitat infantil, sotmesa i abstracta. El gihadista ens vol alliberar del pecat de manera expeditiva, ens vol purificar mitjançant l’extinció. El seu intens proselitisme exigeix que acceptem convertir-nos en cadàvers per facilitar l’expansió triomfal de la bona nova.
I anem donant tombs a la sínia. Vells dilemes que tornen sota formats nous: com fer la guerra? on fer la guerra? Volem combatre l’enemic aquí o allí? Em temo que no podem triar. L’enemic és aquí i allí, la rereguarda no existeix, el camp de batalla és arreu, muntanyes de Síria o places de Barcelona. Aquest enemic neix d’un còctel molt dens de malestar, racisme, exclusió, marginació o automarginació, autoodi, desarrelament, desvinculació, indiferència, pèrdua de referents i necessitat d’afirmació enmig d’un naufragi de les expectatives vitals. Els que es dediquen a cercar joves musulmans europeus per adoctrinar-los i convertir-los en combatents fanàtics disposats a tot ofereixen un producte que fascina: una causa que conté aventura, orgull, un sentit a la vida i la promesa d’un cel ple de verges. Què pot oferir davant d’això la tova societat postmoderna de les nostres democràcies? El terror és una identitat forta -inexpugnable- davant les identitats pactistes de la tradició liberal-democràtica. En el mercat del sentit, el gihadisme és una oferta que ha trobat un target -per dir-ho com els publicitaris- ben disposat a comprar tot el que hi estigui relacionat. Si us hi fixeu, la propaganda sinistra d’Estat Islàmic (ISIS en anglès) imita l’estètica de les telesèries i dels videojocs, evoca un periple èpic i gloriós que enalteix la joventut, com feien els feixistes i els nazis.
La guerra que estem fent -que ens obliguen a fer- té molts fronts. El primer potser és desmuntar tot allò que condueix un jove musulmà europeu (no sempre necessàriament pobre ni de família problemàtica) a la foscor del dogma destructiu. Desmuntar aquesta fascinació pel terror redemptor ens exigeix actuar -a politics, policies, mestres i ciutadans en general- com el rellotger delicat que repara les peces d’una màquina molt sensible. En aquest nou context, l’estat -l’estat francès o qualsevol estat europeu- apareix com una estructura forta però extremadament lenta, com els vells dinosaures. Els terroristes vinculats a organitzacions com ISIS o Al-Qaida es reprodueixen i es mouen entre les ombres amb una rapidesa sense precedents, ajudats en part per la mateixa tecnologia comunicacional que ha fet més còmoda la nostra vida. L’estat molt sovint va per darrere dels seus enemics.
Permeteu-me acabar amb la pregunta més incòmoda de totes: ells, els gihadistes, estan disposats a morir on sigui per imposar el seu sistema; estem nosaltres disposats a fer el mateix per defensar amb determinació les nostres llibertats i els nostres valors?