ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El que havia de passar
3712
post-template-default,single,single-post,postid-3712,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 gen 2016 El que havia de passar

Sempre havia estat convençut –i em sap greu haver encertat– que la CUP no investiria Mas. Per què? Perquè –com vaig escriure en un article de primers de desembre– l’organització anticapitalista mai no havia previst que un procés de secessió fos liderat per un líder convers de centredreta amb el suport de classes mitjanes d’ordre; el seu mite és el d’una revolució feta per destruir el que ells consideren “enemics de classe”, tot aprofitant la desconnexió. Els cupaires tampoc no preveien que els resultats del 27-S els faria indispensables i els portaria al xoc entre la fraseologia purista i la necessitat tràgica d’embrutar-se en la política real; en trobar-se amb la clau a la mà, els ha dominat el pànic a trencar-se i la lògica amic/enemic. D’altra banda, si s’observa la mecànica de la CUP en diverses localitats, es comprova que la seva meta és, en general, créixer des de l’oposició abans que pactar per governar.

Més enllà del miratge construït per David Fernàndez (amb el concurs dels convergents) d’una CUP psuquera, el que ha passat és el que havia de passar. Però la responsabilitat més gran és dels dirigents de Junts pel Sí, que van caure de quatre grapes a la trampa populista quan havien de negar-se a negociar amb els cupaires mentre el veto a Mas no fos aixecat. Si ho haguessin fet, i no haguessin firmat la declaració del 9 de novembre, haurien pogut explorar acords amb altres grups del Parlament, a partir d’un canvi de ritme del procés sense desdir-se de l’objectiu de la independència i amb la prioritat de fer créixer el 48% favorable a un Estat català.

Ara, si no hi ha una jugada imprevista que donaria protagonisme a Junqueras, anirem a noves eleccions, que ja no podran ser presentades com a plebiscitàries. El marc dels nous comicis serà l’autonòmic de sempre, subratllant l’eix dreta-esquerra sobre el qual s’afegirà l’eix vella-nova política. És un escenari que només veu amb alegria –els tuits d’ahir eren eloqüents– el món de Podem, els comuns i ICV, que l’aprofitarà per intentar forjar una majoria d’esquerres amb Ada Colau de presidenta de la Generalitat i amb ERC i la CUP com a socis d’un eventual nou tripartit, a partir d’una reformulació del dret a decidir i la promesa de referèndum dels podemites. La manca de sintonia entre el PSOE i Pablo Iglesias fa pensar que Miquel Iceta no se sumaria a l’artefacte, però no s’han de descartar acords.

Dono per fet que Junqueras, si tornem a les urnes, no voldrà reeditar Junts pel Sí, coalició que va acceptar a contracor el passat estiu. CDC haurà d’anar en solitari a la batalla, i haurà de decidir abans si impulsa una refundació valenta (amb idees i cares noves) o es limita a un retoc cosmètic. Si el centre sobiranista no se sap reconstruir amb rapidesa, hi pot haver una alta abstenció dels moderats que s’havien apuntat a fer un país nou.

Etiquetes: