ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El penúltim conill
3726
post-template-default,single,single-post,postid-3726,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 gen 2016 El penúltim conill

Artur Mas va treure ahir el penúltim conill del seu barret copalta i ens va sorprendre, quan ja es donava per fet que anàvem a noves eleccions. Dic penúltim conill i no últim perquè, en el seu discurs d’ahir, Mas va advertir que no descarta, en un futur, tornar a presentar-se com a candidat a la presidència. Avís per a navegants. Aquest conill d’ahir és, en realitat, un altre número de prestidigitació, clàssic i digne del gran Houdini: el mag es fa desaparèixer a ell mateix i el públic es queda amb un pam de nas. Però el pas al costat del que aviat serà ex-president és una decisió que no significa la jubilació política del líder del centre sobiranista, més aviat sembla una retirada temporal per endreçar la casa. Mas diu que no tindrà cap càrrec institucional i que es dedicarà a CDC, un partit on –escric un cop més- és urgent enderrocar i reconstruir amb energia.

Em consta que –malgrat la versió oficial- fa dies que Mas tenia aquesta peculiar sortida damunt la taula, però no la volia considerar seriosament i, sobretot, volia que quedés clara l’actitud de la CUP. Fidel al seu estil, va estimar-se més arribar al límit de la partida per treure aquesta carta, tot i que alguns li van aconsellar que no s’exposés a tres mesos d’agonia, que han erosionat el conjunt del sobiranisme. Finalment, Mas se’n va i proposa un president que prové del millor planter convergent, el territori i les alcaldies. Puigdemont, independentista de sempre, és desconegut fora de Girona però té una imatge jove i dinàmica, i ha fet bona feina a l’AMI.

La investidura de Puigdemont evita noves eleccions i atura la depressió galopant del moviment sobiranista, però no elimina moltes incògnites sobre els propers mesos. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP per tirar endavant sembla una rendició dels cupaires a canvi del cap de Mas, un do ut des, però escoltant les paraules d’ahir de la diputada Eulàlia Reguant no queda gaire clar que l’estabilitat de la majoria estigui assegurada, com sí va remarcar, en canvi, el líder de CDC. D’altra banda, serà difícil que el nou Govern quedi completament al marge de les desconfiances i la forta competència entre convergents i republicans, aguditzades pel resultat ajustat de Junts pel Sí i pels comicis del 20-D. Serà aquest un Gabinet prou cohesionat per fer front al torcebraç amb els poders de l’Estat espanyol?

Més enllà d’aquest nou gir de guió, els partits independentistes i les entitats que els acompanyen s’equivocarien si no assumeixen de manera adulta que el procés necessita més múscul i menys velocitat: ha de canviar el ritme i ha d’eixamplar la base social partidària de la secessió, perquè un 48 % és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret.

Etiquetes: