ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El nadó diputat
3735
post-template-default,single,single-post,postid-3735,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 gen El nadó diputat

Ha provocat polèmica que la diputada Carolina Bescansa portés el seu nadó a la sessió inaugural de la nova legislatura del Congrés dels Diputats. Èxit dels estrategs de Podem, perquè la controvèrsia és justament l’objectiu estratègic de qui construeix l’esdeveniment, de qui coneix perfectament les regles de la societat de l’espectacle i les aplica el dia que pot convertir en contra-discurs una foto. La número tres d’Iglesias va explicar que es tracta d’un gest intencionat per generar debat i denunciar que “la majoria de mares al nostre país no tenen la possibilitat de mantenir la criança dels fills i portar-los a la feina”.

Sobre aquest episodi i més enllà de la necessitat evident d’afavorir la conciliació familiar des del món públic i privat, faig meves les paraules d’Empar Moliner, que posa el dit a la nafra quan recorda, des de la seva columna a l’Ara, que no a totes les feines hi pots anar amb el nadó, com fa la diputada: “però la cosa canvia si ets una caixera de súper, una netejadora, una conductora d’autobús, una secretària de direcció, una periodista, una botiguera o una monitora de gimnàs. Totes aquestes ja voldrien tenir un privilegi tan bèstia com el que té Carolina Bescansa: una guarderia al lloc de treball”. És claríssim que el problema té una complexitat que la propaganda no vol ni pretén recollir. I també faig meva una observació, molt pertinent, de Laia Bonet, que va ser diputada al Parlament de Catalunya: la tasca d’un parlamentari té moltes més facetes que seure a l’escó durant els plens, hi haurà molts dies en què la mare del petit Diego –ho vulgui o no- haurà de refiar-se dels professionals de la guarderia que funciona a la Cambra baixa. Fora dels focus, la realitat és més pactista que l’escenificació.

El més divertit d’aquest festival d’agudesa comunicativa és que una de les dones que s’ha queixat més de la maniobra mediàtica de Podem hagi estat Carme Chacón, que va construir tota la seva imatge de dona de poder (aspirant a liderar el PSOE algun dia) a partir de diversos cops d’efecte de feminitat postfeminista, jugant sense manies amb l’impacte d’una ministra de Defensa embarassada. Qui va ser icona central d’una explotació gens innocent i molt calculada del paper femení en la sense-substància del Govern Zapatero denuncia –amb posat indignat- el teatret amb criatura del partit que vol substituir el PSOE.

La lliçó d’aquesta faula és tan entranyable com cínica: nens i nenes, res s’assembla més a les comèdies de la vella política que les comèdies de la nova política, llevat de la naturalitat fresca (aquí no hi compto Errejón, incòmode fent de mainadera) amb què els emergents interpreten el seu moment de glòria catòdica. A Chacón sempre se li veien els fils que mou el titellaire mentre Bescansa sembla filmada per Guerín.

Etiquetes: