ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La casa gran de Colau
3763
post-template-default,single,single-post,postid-3763,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 gen La casa gran de Colau

Que Ada Colau lideraria un projecte més enllà de l’Ajuntament de Barcelona és cosa que fa dies que se sabia i que es notava en l’ambient. Els resultats d’En Comú Podem als comicis del 20-D van certificar que l’alcaldessa és la peça sobre la qual una certa esquerra catalana vol reagrupar forces i créixer. La dona que –segons va dir– no volia fer política ha descobert que té aquell intangible més valuós per posar-se al capdavant d’una promesa i fer-la creïble davant d’un públic. Abans, d’això, en dèiem carisma. Ara, no ho sé. El partit de Colau naixerà a partir de diversos materials, però –de moment– els seus promotors no en volen dir partit, perquè sona a “vella política”. En diuen “espai”, de la mateixa manera que Coscubiela denomina “diferències internes” la batalla agra entre el diputat podemita Fachin i els d’IC, dins del grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot.

Si parlem seriosament, val més no confondre els espais socioelectorals (sempre complexos i plens de matisos) amb les formacions que intenten articular-los a cada moment. A Catalunya, des de l’any 2012, i al conjunt d’Espanya des de fa menys temps, el sistema de partits s’està transformant a partir de mutacions socials molt accelerades. Els espais polítics, en canvi, són el terreny on les diferents organitzacions operen amb més o menys fortuna, allí on s’edifiquen i s’enderroquen els projectes i on viuen i moren els lideratges. En teoria, l’espai que Colau vol reconfigurar comença més enllà del PSC, s’assenta sobre l’antic espai dels ecosocialistes i penetra en l’univers CUP. Però això és només el que sembla. En realitat, el partit de Colau aspira a arreplegar sota un mateix paraigua l’antic vot del PSC, el d’ICV i el de partits extraparlamentaris diversos, menjant terreny també a ERC allí on pugui i sense renunciar a captar molts electors de C’s, sobretot metropolitans. Colau cerca –legítimament– la concreció de la casa gran de l’esquerra catalana, operació que em recorda allò que fa uns anys se’n va dir L’Olivera, un intent d’imitació aproximada de la coalició italiana L’Ulivo, que va fer parlar molt Pasqual Maragall i Rafael Ribó. Com que vivim temps d’indignació més que de postcomunisme, Colau mira menys al centre que els seus predecessors. Que no hi miri no vol dir –esclar– que no vulgui pescar-hi.

L’artefacte del colauisme no es pot fer sense el concurs del partit de Pablo Igle­sias, però –això ja es va veure a les elec­cions del 27-S– ha de fugir de qualsevol cosa semblant al vell sucursalisme. Des del sobiranisme es pensa –amb massa ingenuïtat i voluntarisme– que el punt de fricció entre Iglesias i Colau serà l’assumpte del referèndum sobre Catalunya. No menystinc aquest aspecte, però sóc del parer que la gran discrepància entre l’estratègia de l’alcaldessa i la de Podem és tota una altra: mentre els podemites no amaguen que volen substituir el PSOE i suavitzen el seu llenguatge per fer-ho avinent, l’entorn sobre el que cavalca Colau fa veure que vol ser la nova versió de l’esquerra de debò i exagera la fraseologia de moviment gauchista, tot i que (per sota) fa una opa descarada al socialisme català (maniobra que inclou el fitxatge de molts dels seus experts i quadres). Resum: Iglesias i Colau volen arribar al mateix lloc, però trien camins i paraules diferents per fer-ho. N’hi ha prou de comparar com i de quina manera parlen uns i altres de la idea de República. Podem ha aparcat aquest assumpte sense manies (perquè saben que anar contra Felip VI no els farà ­guanyar) mentre els comuns alimenten la recuperació i enaltiment de l’imaginari repu­blicà, amb un subratllat militant destinat a acontentar la parròquia més àvida de gestos de rupturisme mediàtic. Aquesta política de símbols serveix –sobretot– per tapar el pacte pragmàtic amb els constructors del model de ciutat que Colau tant havia criticat, una dimensió que ­encarna molt bé Jordi Martí, totpoderós home fort de la maquinària consistorial i figura criada a l’ombra de la moderació maragallista. Si Collboni acaba dins del go­vern municipal, les coses seran encara més clares.

L’aposta de Colau és ambiciosa: fer de l’espai socialdemòcrata i de l’espai d’esquerra alternativa una sola marca que ­tingui l’oportunitat i la presència sufi­cient per governar municipis i la Generalitat, i per contri­buir de manera determinant al govern d’Espanya. En aquest context, la competició amb el sobiranisme en general i amb el sobiranisme d’esquerres és molt evident, per això ERC i CUP han de començar a preparar-se. Els republicans són els que més poden veure alterades les seves expectatives de creixement, sobretot si els independentistes no saben aprofitar el Govern per ampliar la base del seu projecte a partir d’una gestió solvent, intel·ligent i ben explicada.

Per al centre sobiranista –que té com a eix CDC o l’organització que acabi sortint de la refundació d’aquest partit–, l’emergència de Colau és una magnífica opor­tunitat de fer la veritable batalla de les idees. Amb imaginació, amb cares noves i sense por.

Etiquetes: