11 feb 2016 Toni Batllori està en perill
Pateixo per la sort del gran Toni Batllori, ninotaire de La Vanguardia. Des de dilluns, temo que ordenin empresonar-lo per apologia del magnicidi o d’alguna cosa per l’estil. Fa quatre dies, el col·lega que fa la tira que obre la secció de Política d’aquest diari va dibuixar Rajoy dins d’una caixa de morts. Qui ens diu que no hi haurà algun jutge de l’Audiència Nacional que interpretarà de manera literal la ficció caricaturesca que ha creat Batllori per fer-nos pensar, somriure i entendre el moment polític? Els professionals de l’opinió dibuixada tenen llicència per fer aquestes coses, si més no en les societats democràtiques. Sense aquesta mena de llicències, una democràcia deixa de ser-ho. Si el dibuix de Batllori caigués a les mans del jutge que ha ordenat empresonar dos titellaires a Madrid, el nostre estimat company potser hauria de cercar advocat immediatament. Us recordo que dos titellaires –excarcerats ahir després de cinc dies de presó– són tractats avui com a terroristes a Espanya; no és una notícia de l’Aràbia Saudita, la Xina, l’Iran, Veneçuela, Rússia, Turquia o Egipte. Costa de creure, però això està passant aquí.
Algú de l’equip de l’alcaldessa Manuela Carmena va cometre l’error de programar un espectacle de titelles pensat per a públic adult en una sessió destinada a les criatures, dins dels actes del carnaval. L’assumpte és desafortunat i les autoritats municipals de Madrid ja han demanat perdó per la relliscada, mentre el cas s’ha inflat des de l’oposició i els entorns conservadors. El que hauria de ser un afer merament local s’ha convertit en notícia d’abast general perquè un jutge veu en aquests titelles un possible delicte d’apologia del terrorisme. Sembla que l’aparició d’una pancarta amb el missatge “gora Alka-ETA” dins de la història representada ha destapat la capsa dels trons. Com si no fos evident que aquest detall és una paròdia que forma part d’un regis- tre satíric i caricaturesc propi d’aquesta mena de funcions. També s’ha remarcat que l’obra en qüestió contenia escenes violentes que podien ferir la sensibilitat, un assumpte opinable però al marge de tota consideració penal, llevat que, a partir d’ara, els poders públics vulguin perseguir també la majoria d’ obres de Shakespeare, les pel·lícules de Rambo o un clàssic com Bambi.
Desconec si l’obra La bruja y don Cristóbal és un exemple magnífic del teatre de titelles contemporani o si és un espectacle dolent, però això és irrellevant en relació amb el que aquí abordem. Perquè l’assumpte que ens ocupa és la llibertat dels creadors –els excel·lents i també els mediocres– per fer i difondre allò que vulguin sense témer represàlies. En una societat oberta, les restriccions als drets fonamentals d’opinió, expressió, consciència i creació haurien de ser comptadíssimes i excepcionals. El contrari seria el retorn a la censura, una pràctica que va imperar durant els anys del franquisme i va maleducar diverses generacions, com recorden els nostres pares.
No se m’escapa que la dreta madrilenya no té manies a l’hora de presentar el govern de Carmena com un grup perillós, ni tampoc es pot desvincular aquest episodi dels forts recels que desperta en molts cercles de poder l’aparició d’un actor nou com Podem. A Catalunya, sabem prou bé fins a quin punt hi ha una estratègia planificada per demonitzar certes opinions i moviments, el que ara pateix la gent d’Iglesias no és pas nou. Nazis, etarres o gihadistes són epítets que s’apliquen als sobiranistes catalans fins a l’avorriment, des de diversos mitjans i tribunes institucionals.
El que interessa qualsevol demòcrata de debò és preservar la llibertat d’expressió, de pensament i de creació també quan l’exerceixen els que pensen de manera diferent. El veritable esperit liberal –en sentit primigeni– es posa a prova quan cal defensar les regles de joc en benefici d’aquells que tenen idees, valors i interessos que no són els nostres. És cert que aquest exercici no és fàcil ni senzill, perquè entre nosaltres també circulen els que difonen discursos d’odi i missatges clarament destructius, sovint contraris al sistema de llibertats i de drets que ens hem donat. Però ningú va dir que viure en democràcia fos descansat. Per això cal filar molt prim i per això cal esperar que els jutges siguin prudents, coherents i proporcionals quan aborden aquestes realitats delicades. Han de fer-ho així per evitar arbitrarietats, abusos de poder i ridículs impropis d’un país de la Unió Europea. Batllori fent el dibuix del cadàver de Rajoy no té res a veure amb un assassí. I un titellaire mostrant una pancarta amb un lema paròdic, res a veure amb un membre d’ETA o d’Al-Qaida.
Podem donar poca o molta importància a l’empresonament dels dos artistes de la companyia Títeres desde Abajo. Si ens ho mirem com una anècdota, estem posant en perill la nostra manera de viure. Faig servir la mateixa expressió que vam repetir quan ens vam solidaritzar amb els periodistes i ninotaires de Charlie Hebdo, víctimes dels fanàtics. Eixamplar la llibertat, no reduir-la, vet aquí el que ens exigeix el nostre segle.