18 feb 2016 Nació lliure de casinos
El projecte de negoci turístic i de lleure conegut com BCN World té tots els punts per impulsar el gran debat que la societat catalana necessita per estalviar-se la visita al psicòleg o per acabar de posar-se en mans del psiquiatra. L’escena és interessant: el Govern discuteix si la consulta sobre la qüestió es farà a tot Catalunya o només a les comarques concernides, la CUP rumia si es limitarà a protestar o posarà en perill la majoria parlamentària, les autoritats locals de la Costa Daurada es posen nervioses i els inversors estrangers fan saber que no esperaran eternament. De què parlem quan parlem de BCN World? De moltes coses alhora i de res. I, sobretot, parlem de la nostàlgia de ser el país perfecte que mai no hem estat, la nació que vol donar lliçons al món però té un sentit d’Estat escàs, malgrat comptar amb un moviment independentista que marca tota la política espanyola.
La realitat és que la discussió política sobre el projecte de BCN World està condicionada per una mirada moralitzant que malda per imposar-se com a única perspectiva a considerar. Segons aquest punt de vista, obrir nous casinos embrutaria la nostra imatge col·lectiva i ens projectaria internacionalment d’una manera que no ens agrada. Hi ha líders polítics, socials i mediàtics que consideren que el gran problema d’aquest projecte és incentivar el que algunes creences titllen de vici o pecat. L’administració pública no pot crear riquesa –és l’argument- a partir de l’explotació de les pulsions baixes que provoca l’univers tèrbol del joc. Els casinos són llocs de perdició i és inadequat que un govern afavoreixi la seva implantació. Aquest és l’emmarcament simple d’un debat que, tal com es proposa, sembla més digne de teòlegs que de representants democràtics.
No discuteixo el dret a dir que el joc és un negoci que ens condemnarà al foc etern. També hi ha gent que afirma que hi ha extraterrestres. Les creences són lliures. El que em preocupa és la mecànica profunda d’una societat on aquesta mena de prejudicis intoxiquen decisions polítiques de gran envergadura i oculten la conversa sobre molts d’altres aspectes, veritablement importants. Si la guia de les decisions del Govern ha de ser la moral particular –no hi ha un consens universal sobre el joc-, només tenim dues sortides: no fer mai res (per evitar la complicitat amb una o altra forma de suposada immoralitat) o manar d’acord amb les regles estrictes del nostre Déu (com passa en diversos països on la norma religiosa ha estat elevada a llei de l’Estat). És la mort de la política. És l’apoteosi de l’antipolítica.
Entenc que la CUP faci bandera de la seva oposició frontal a BCN World, és coherent amb una opció que no té com a prioritat governar sinó la redempció de la humanitat: canviar el sistema en el seu conjunt i parir l’home (i la dona) nou. En la utopia de la CUP, el jugador no existirà perquè tothom serà feliç. Alliberats de tota forma de dominació, no necessitarem la ruleta. Els cupaires poden pensar això perquè el seu eix rector és la puresa dels principis no pas la gestió de la complexitat. La resta de forces polítiques, en canvi, haurien de fugir d’aquest relat i recordar que s’adrecen als mortals.
Sovint, per ocultar aquest prejudici hipermoralitzant, els detractors de BCN World s’amaguen darrere d’una expressió: el model de país. Quin model de país volem? Volem una economia de casino o volem un creixement basat en el coneixement, l’alta tecnologia, la recerca d’avantguarda? La dicotomia és falsa, òbviament. Disposar d’una font d’ingressos tan important com el turisme (de masses, de convencions, familiar, cultural o esportiu) no ens impedeix de potenciar activitats d’alt valor afegit com la biomedicina, la biotecnologia, el disseny, els videojocs, les telecomunicacions, etc. Si es tracta d’analitzar a fons el que representa BCN World per a l’economia catalana, sóc partidari, per exemple, de centrar el debat en el tipus de turisme que ens convé a llarg termini. Estic amb Miquel Puig quan afirma que els salaris alts generen un turisme bo mentre els salaris baixos provoquen una sèrie de problemes de difícil control. Per què no parlem d’això? Tothom –partidaris i contraris al projecte- hauria d’abordar amb rigor quins llocs de treball necessitem. Això em sembla tan important com l’impacte mediambiental d’un parc de lleure d’aquestes dimensions.
Catalunya és el país on la gent votava Pujol però plorava per la mort de mossèn Xirinacs, la nació que assumeix els valors del botiguer però adora David Fernández, el planeta on ningú no vol ser de dretes però la propietat privada és més sagrada que la Moreneta. Ara toca dir que els casinos ens fan fàstic però nosaltres ens juguem milers de milions d’euros en tota mena de loteries (també per internet), amb o sense coartada social. Ara som reticents al turisme de convencions però ningú gosa criticar –per exemple- els excessos econòmics, les martingales legals i les fractures ètiques del futbol espectacle i els seus productes derivats. Som una tribu ben estranya.