ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Sociovergència, l’altre país
3820
post-template-default,single,single-post,postid-3820,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 mar Sociovergència, l’altre país

L’episodi gironí provocat per la sobtada investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat ha acabat -després de molts embolics i errors- amb una nova alcaldessa i un pacte entre convergents i socialistes. Arran d’aquesta notícia, alguns s’han estranyat que la capital de l’independentisme més fort no estigui governada per les mateixes formacions responsables del Govern de Catalunya en aquest moment de desconnexió anunciada. Alguns, fins i tot, troben del tot incomprensible que el bipartit de l’Ajuntament de Girona aplegui aquells que al Parlament del Parc de la Ciutadella tenen posicions contràries, sobretot des que el PSC va esborrar el dret a decidir del seu programa. La lògica de Junts pel Sí i del procés s’ha trencat al consistori de la capital de la Catalunya desconnectada, la part del país on una majoria social viu com si l’Estat espanyol fos una realitat absolutament superada.

Més enllà de les circumstàncies particulars de Girona i dels actors implicats, aquest esdeveniment posa el focus sobre una realitat que -ningú s’hauria de sorprendre- és predominant en el mapa municipal, si observem les capitals de comarca. Nou ciutats principals (comptant-hi Girona) funcionen amb governs bipartits CDC-PSC (amb o sense membres d’Unió i/o Demòcrates de Catalunya), set amb alcaldia convergent i dues amb alcaldia socialista. Parlo de localitats tan destacades com Terrassa, Mataró, Vic -ciutat emblemàtica de la causa sobiranista-, Vilanova i la Geltrú, Figueres, Olot, Vilafranca del Penedès i Tàrrega. Junts pel dia a dia. En canvi, només hi ha quatre capitals de comarca on es reprodueix l’aliança que avui sosté el Govern: Manresa, Reus, Valls i Tremp. Un bipartit diferent, format per republicans i socialistes, governa Balaguer i Solsona, mentre El Vendrell és en mans d’un tripartit integrat per PSC, CiU i ERC.

Tothom sap que la política local passa per unes coordenades que no són les mateixes de la política general catalana i espanyola. Sempre ha estat així, des dels comicis del 1979. Qui no ha vist pactes insòlits que només s’explicaven per raons personals o per tradicions circumscrites a un territori? Per exemple, la meva ciutat va tenir -fa uns anys- un govern constituït per CiU i ICV contra la voluntat explícita -i desobeïda- de la direcció ecosocialista nacional. Actualment, Cervera és una capital de comarca regida per una suma de forces ben peculiar, per no esmentar grans poblacions com Badalona i Sabadell, amb equips de govern amb moltes sigles d’esquerres. Dit això, les tendències polítiques generals de cada moment també tenyeixen les dinàmiques locals, amb més o menys intensitat. El creixement electoral de la idea independentista ha impactat en els Ajuntaments, però no ho ha fet de manera uniforme. Catalunya és un país petit amb una enorme diversitat interna, la qual cosa la fa molt semblant a d’altres societats europees. El procés sobiranista ha modulat el vot local però no l’ha capgirat completament. Al seu dia, ja vam advertir que convertir les municipals del 24 de maig en primàries del 27-S no era gaire intel·ligent.

La foto de les moltes ciutats rellevants governades per la sociovergència posa de relleu diverses coses, algunes de les quals no s’acostumen a dir, potser per por d’incomodar uns o altres. Primera: tenim un país de solapaments d’acusada complexitat, que exigeix molta cintura i poc traç gruixut. Segona: la caiguda constant del PSC a les urnes no ha significat la seva desaparició en àmbits urbans importants. Tercera: els ciutadans d’aquestes localitats troben, en general, completament normals els acords entre convergents i socialistes, malgrat l’agenda sobiranista nacional, com si una cosa no tingués res a veure amb l’altra. I quarta: existeix una cultura política àmpliament compartida per convergents i socialistes que afavoreix el pacte entre aquests dos partits, per sobre i per sota dels eixos esquerra/dreta i independentisme/espanyolisme. Aquest eix és més important que no sembla a l’hora d’aprovar polítiques municipals. ERC és extremadament sensible a la pressió d’entorns que no sempre veuen l’opció de co-governar com un pas interessant, una actitud que el creixement de la CUP ha potenciat notablement, tot generant un dubte estratègic entre no pocs dirigents i quadres locals republicans sobre quina és la millor manera de fer front a la competència dels anticapitalistes. És preferible fer oposició o sumar-se a governs al costat de forces de la “vella política”?

Mentre alcaldes i regidors de la sociovergència van treballant tranquil·lament, el PSC (igual que C’s) no participa a la comissió del Procés Constituent de la Cambra catalana i demanarà empara al TC davant l’impuls de les lleis de desconnexió. Mentre la sociovergència apareix com la metàfora d’una transversalitat amb molts prismes, Sánchez repeteix que no es reunirà amb CDC ni amb ERC, com si fossin empestats. Quin socialisme català és més proper al país real, el que pacta o el que nega? Quin dels dos acabarà guanyant la partida?

 

Etiquetes: