ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Veritat i mentida europees
3831
post-template-default,single,single-post,postid-3831,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 mar Veritat i mentida europees

Hannah Arendt, l’estiu de l’any 1970, entrevistada per Adelbert Reif i tot parlant de la guerra del Vietnam, va dir una cosa que ara val la pena recuperar: “Sé que a Europa mai no s’ha cregut els po­lítics, que en realitat es pensa que els polítics podrien i han de mentir com a part del seu ofici, però aquest no era el cas als ­Estats Units”. La pensadora jueva va afegir-hi alguna cosa per aclarir la conducta de la classe dirigent del seu país d’acollida: “Sovint no es deia la veritat, però tampoc no es mentia directament”. Va ser massa indulgent amb els polítics de Washington DC? Potser. Arendt va fugir de l’Alemanya nazi i va acabar formant part de l’elit acadèmica dels Estats Units. La seva expe­riència de refugiada va marcar –no podia ser de cap altra manera– tota la seva re­flexió sobre el poder, la democràcia i la violència.

Els polítics europeus com a mentiders tolerats per la ciutadania, vet aquí un punt de partida. Arendt va fer el seu judici en plena guerra freda. Ha can­viat això des del 1989? En vista de la crisi dels refugiats, la meva resposta és gris, ambivalent. Merkel ha estat especialment valenta i sincera davant d’aquest problema mentre altres caps de govern de la UE s’han amagat darrere la cortina burocràtica de Brussel·les. El dubtós pacte amb Turquia, ple de forats negres legals i ètics, ha posat en evidència la distància entre els valors funda­cionals del projecte europeu i les urgències immediates d’aquells que governen i depenen de les urnes. I el revés patit pel partit de la cancellera alemanya en els últims comicis regionals convida a meditar sobre la quantitat i la qualitat de la veritat que els europeus estem disposats a suportar.

L’auge dels populismes a tot el Vell Continent pot llegir-se com un intent de posar “la veritat” en primer terme del debat públic. Els populistes –també els d’Alternativa per Alemanya– es presenten com “la veu del poble”, en un doble sentit: ser els que representen, de debò, els interessos de la majoria, i ser també els que s’atreveixen a parlar sense eufemismes dels problemes més apressants. Això passa amb populismes de tot signe, de dretes i d’esquerres. A Es­panya, part de l’atractiu de Podem resideix en l’habilitat dels seus dirigents per crear i llançar uns missatges que s’inspiren en el llenguatge simple dels menys polititzats, per connectar així amb un públic nou i ampli. Davant del polític europeu convencional –a qui Arendt es referia–, el populista pretén mostrar sense embuts el que amaga la fraseologia dels instal·lats. La franquesa abrupta sobre assumptes delicats és marca de fàbrica d’aquests líders emergents, fins i tot dels qui sofistiquen la seva propaganda per semblar menys perillosos, cas de Marine Le Pen a França.

En canvi, el tipus de veritat que maneja Merkel té a veure amb la responsabilitat, aquesta dimensió que el governant mai no hauria d’abandonar, sota pena de caure al terreny del xarlatà de barraca de fira o de l’aficionat. Òbviament, la veritat de la cancellera comporta un tipus de risc que és aliè a la veritat vaporosa de les paraules populistes. Les urnes poden castigar o premiar qui prova de governar amb coratge. Un tret del gran polític és assumir que, de vegades, no hi ha més remei que ser impopular, un fet que xoca amb la lògica demoscòpica d’una política de curt termini i embotida en el màrqueting pal·liatiu del resistir tant sí com no. Per cert, no deixa de ser política irresponsable (i molt vella) que Ada Colau generés una gran expectativa sobre l’acollida de refugiats sirians per, després, una vegada comprovada la complexitat d’aquest objectiu, excusar-se darrere de la falta de compromís d’altres administracions públiques. Els convenis firmats per l’Ajuntament barceloní amb Lesbos i Lampedusa són positius però no deixen de ser tranquil·litzants morals per als qui han descobert la distància incòmoda entre l’activista simpàtic i el governant.

Fa vint anys, el desaparegut Tony Judt va escriure que el que avui anomenem Unió Europea va ser, “en certs aspectes crucials, un accident” i va anotar que, “el setembre del 1947, George Kennan havia conclòs que els europeus estaven tan mancats de qualsevol capacitat de visió col·lectiva o acord que el Departament d’Estat hauria de ‘decidir unilateralment’ què era bo per a ells”. L’historiador recorda, a més, que “l’arribada de la CECA no va significar en si mateixa l’existència d’una consciència europea clara o ferma ni tan sols per part dels seus socis”. El periple dramàtic dels refugiats de Síria i altres llocs no només posa en evidència la falta de polí­tiques comunes d’asil, també posa el dit en la paradoxa inquietant, feridora: el projecte europeu és una història d’èxit sense precedents però és incapaç de generar una consciència supraestatal que serveixi de brúixola moral. Les elits són estata­listes, per defecte. L’europeisme es re­dueix, doncs, a retòrica de plàstic. En el buit que deixa l’absència d’una consciència europea real i operativa creixen els ­populismes i retornen vells fantasmes ­domèstics.

Etiquetes: