ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Aspirants a holandesos
3849
post-template-default,single,single-post,postid-3849,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 mar Aspirants a holandesos

La mort de Johan Cruyff ha estat un esdeveniment polític de primera magnitud, amb totes les grandeses i les misèries pròpies de la política, impostures incloses. No podria ser d’altra manera tractant-se de la gran figura d’un club de futbol que ha assumit que és més que un club, fet que algú hauria d’explicar-li urgentment a la dirigent catalana de C’s, sobretot perquè una cosa és liderar un partit anticatalanista i una altra liderar un partit extraterrestre. De manera molt fina, Jordi Puntí ha notat que Cruyff “gairebé sense voler, ens va donar una pàtria”, un gest que generava dues lleialtats, com bé afegeix l’escriptor: al Barça “però també la selecció holandesa, que animàvem com si fos el nostre país”. Cruyff o el mite del català que guanya, el que no ha de celebrar derrotes ni ha de demanar perdó. La Catalunya que hauria volgut ser i que, sobretot l’any 1973, era impossible de plantejar.

Josep Pla va escriure que els catalans som italians de l’oest. Una comparació més poètica que política, em sembla. Ara no està de moda citar Jordi Pujol (excepte per fer llenya de l’arbre caigut, com fa el ressentit habitual per deformar les seves tesis sobre la immigració peninsular), però paga la pena recordar que l’expresident tenia la mania de presentar Catalunya com “una Holanda del sud”. En el catalanisme, sempre ha estat important el joc de miralls de la comparació internacional, des dels temps de Valentí Almirall. Més endavant, Rovira i Virgili va ser sistemàtic en l’estudi dels pobles europeus sense estat. A primers dels noranta, després de la caiguda de l’imperi soviètic, les nacions bàltiques, juntament amb Eslovàquia i Eslovènia, eren països molt esmentats. Quebec, des dels setanta, ha estat un cas observat detingudament.

Holanda ha exercit una certa fascinació en l’imaginari del nacionalisme català. Cruyff va servir per reforçar-la sense necessitat de retòriques. Autoestima per la via futbolística, una compensació psicològica que diu molt sobre quina gent som o hem estat. Quan ens agradem, som aspirants a holandesos: més civilitzats i eficaços, més bons comerciants, més innovadors, més com subratlla el conegut poema d’Espriu. Més europeus. En el fons d’aquest exercici, hi ha també la necessitat de capgirar la memòria negra del 1714. Els avantpassats dels holandesos d’avui van proclamar la seva independència de Castella en temps de Felip II i van guanyar la guerra. El futur va tenir un preu alt, per descomptat.

El nou sobiranisme no parla gaire d’Holanda. Parla més de Dinamarca i d’Àustria. També d’Escòcia, per raons òbvies. Una part de l’independentisme -el més petit- té altres referències, a vegades tan exòtiques que provoquen una inquietud considerable. Dit això, està clar que ja no podem viure de la pàtria ideal que ens va donar Cruyff. Vivim un moment en què Catalunya aspira a ser Catalunya.

Etiquetes: