31 mar 2016 Els tabús constituents
Que la CUP faria tot el possible per complicar la tasca del Govern Puigdemont estava escrit. Que la CUP donaria inestabilitat a la majoria independentista del Parlament també és un fet que se sabia. La CUP fa de CUP, no hi ha res a dir. Aquella CUP de tres diputats liderats per David Fernández va ser una estranya excepció i va operar amb un sentit de la responsabilitat que no es corresponia amb la dinàmica habitual d’una organització pensada per a l’agitació. La CUP de debò és la que dirigeix Anna Gabriel. L’error de Junts pel Sí és haver pensat que després de la retirada de Mas podrien generar una col·laboració eficaç amb els anticapitalistes. És un error que està convertint la política parlamentària en un psicodrama que desgasta les institucions, els partits sobiranistes i la idea de la independència.
Aquestes relacions impossibles de Junts pel Sí i la CUP donen del procés una imatge caòtica. El procés com a olla de grills, una estampa que fa les delícies dels contraris a una Catalunya independent. Per al votant sobiranista, l’espectacle no pot ser més frustrant: l’autogol és permanent. La distància entre la complexitat de l’objectiu proclamat i una quotidianitat llastrada per la tàctica i la batussa entre socis és de difícil digestió. Els cupaires no deixen passar cap oportunitat de descol·locar els sobiranistes majoritaris, la qual cosa incrementa –de retruc- les desconfiances entre convergents i republicans. Afegim a això el nerviosisme de l’entorn de Junqueras per l’ombra que la popularitat de Puigdemont pot fer al líder d’ERC i per la duresa evident del repte assumit pel vicepresident. La interlocució que el republicà busca amb Madrid és un ganivet de doble tall.
Amb tot, la feblesa de fons de l’independentisme en aquest moment no prové només de la complicada correlació de forces que va deixar-nos el 27-S. Hi ha una fragilitat que no depèn dels partits. Si sortim del Parlament, descobrim que en la base del moviment sobiranista -al carrer i en les organitzacions cíviques- actuen amb molta força unes premisses determinades. Aquestes constitueixen l’emmarcament pre-polític d’un projecte polític que, en la mesura que ha de concretar, corre el risc de perdre transversalitat.
Per tot això cal demanar-se si ha estat gaire intel·ligent barrejar els temps de la secessió democràtica amb els temps d’un procés constituent, com si sobressin les energies per fer alhora un torcebraç sense precedents als poders de l’Estat i la formulació al detall del que ha de ser una República. L’explicació oficial és que un procés constituent servirà per eixamplar la base dels partidaris de la independència. La paradoxa és que els sectors polítics que l’independentisme vol seduir amb això –el món de Colau, d’ICV i de Podem, sobretot- han fet saber repetidament que el procés constituent no ha d’acabar forçosament amb un Estat independent, pot ser una revisió de l’autonomia, feta amb molta alegria i participació de la ciutadania, una intenció que em recorda aquell bus de l’Estatut que es va inventar l’any 2004 Joan Saura.
Hi ha dos debats que els ambients sobiranistes tenen gran dificultat a realitzar perquè posen de relleu, precisament, unes premisses pre-polítiques molt arrelades i de difícil revisió. Parlo de la discussió sobre l’exèrcit i la discussió sobre la consideració de la llengua catalana i la llengua castellana en una Catalunya independent. Es tracta de dos debats tabú que generen un nivell de discòrdia altíssima entre els partidaris de la secessió. Aquests tabús constituents defineixen –sense voler- la concepció de moltes coses, començant per la idea que ens hem fet de la nació i d’uns suposats valors col·lectius.
Fixem-nos: ens costa posar-nos d’acord sobre dos elements claus de la vida de qualsevol estat: la defensa i l’idioma. Parlar de l’exèrcit és imprescindible però ens desagrada, perquè representa assumir la part menys amable de la sobirania plena o cosobirania europea. És una dada molt significativa que en l’enquesta que CDC ha fet entre la seva militància hi hagi un 27,5% que rebutja frontalment la creació d’un exèrcit i un 44,4% partidari de delegar la defensa en un hipotètic exèrcit supraestatal. Què ens diu això sobre la idea de les relacions internacionals que tenen molts sobiranistes? Parlar de la llengua és també imprescindible –ho fan estats com Espanya i França constantment- però sembla que entra en contradicció amb un independentisme de nou encuny que ha amagat la base identitària i ha subratllat les raons materials i pràctiques per arribar a més gent. Avui es presenta un manifest d’experts que són crítics amb les tesis sobiranistes a favor del bilingüisme, una acció que altres sectors veuen com l’expressió d’una preocupació mancada de visió política de conjunt. Més enllà de les raons d’uns i altres, no deixa de ser inquietant que l’abordatge públic d’aquest assumpte tan sensible es faci en uns termes que semblaven superats.
Mentre Junts pel Sí i la CUP es barallen, tot això va fent xup-xup.