14 abr 2016 El nou Pujol es diu Colau
Ada Colau és el Jordi Pujol de la nova època. El president va forjar el seu prestigi en l’oposició a la dictadura, per la qual cosa va ser jutjat i va patir tortura i presó. L’alcaldessa, molts anys després, en un context democràtic i de crisi econòmica, construeix el seu carisma com a portaveu de la PAH, entitat que simbolitza la resistència davant d’una injustícia que toca un aspecte bàsic com l’habitatge. Si Pujol era un heroi imprevist de la petita burgesia que posa en risc una posició confortable per plantar cara a Franco (quan la majoria que ho feia eren militants comunistes), Colau és l’heroïna que es complica la vida lluitant, a peu de carrer, contra els bancs i la indiferència de la política oficial.
El jove Pujol va intuir que la millor manera d’accelerar el final de la tirania era donar testimoni d’una nova generació que -paradoxalment- mostrava una actitud, en general, d’adaptació acrítica a un règim que perpetuava una victòria militar. La jove Colau va intuir que la millor manera d’accelerar la substitució dels polítics del sistema del 78 era posar en primer terme un dels problemes que han capgirat el guió d’una societat amb conquestes socials irreversibles. L’autoritat que tenia Pujol l’any 1980, en ser investit president, provenia d’aquell moment de 1960 en què va rebel·lar-se, quan fer-ho sortia molt car. L’autoritat que té Colau quan arriba a l’alcaldia prové de la seva faceta com activista que es rebel·la contra interessos molt forts, dotats d’una gran influència per minimitzar situacions greus.
El joc de les vides paral·leles acaba aquí. El que Pujol fa i diu durant el consell de guerra posa la llavor d’un projecte de reconstrucció del catalanisme polític que es pretén com a superació dels errors i premisses del nacionalisme de l’etapa republicana i la guerra civil. La CDC que es va fundar l’any 1974 és la cristal·lització d’aquesta nova proposta que vol sintetitzar el que havien estat formacions tan diferents com la Lliga de Cambó i l’Esquerra de Macià, amb elements d’actualització agafats de l’experiència europea de postguerra.
Colau i Barcelona en Comú estan assajant la reconstrucció de l’esquerra catalana aprofitant l’impacte de diverses crisis superposades (econòmica, de credibilitat, de sistema i europea) per ocupar democràticament espais de poder formal i consolidar-se en l’esfera institucional, tenint en compte que l’erosió del PSC ofereix molt camp per córrer. Aquesta reconstrucció es farà amb una suma de materials nous i vells (Iniciativa, EUiA, Podem, l’esmentada BComú i altres) però amb una voluntat clara de superar els marcs i narratives de la transició. Qui lliga tot això és Colau, la que té el carisma i l’autoritat per competir, convèncer i guanyar. Els ecosocialistes, malgrat la seva cultura de govern, no tenen més remei que diluir-se.
El pujolisme va patir sempre d’una feblesa fundacional que era també el seu avantatge electoral: el líder de CDC era, a la vegada, l’ideòleg de l’organització, cosa que feia que els convergents no dediquessin gaire temps a pensar. Pujol ja ho havia pensat tot abans d’arribar a la presidència. En això, era calcat a Henry Kissinger, que el 1972 va confessar a Norman Mailer que estava treballant “amb idees que vaig formar a Harvard fa anys. No he tingut una idea nova des que em vaig ficar en això; només treballo amb les antigues”. El fet de governar la Generalitat durant vint-i-tres anys va malacostumar un partit que avui, en canvi, necessita repensar-se amb urgència però no té l’hàbit per fer-ho. La batalla de les idees sempre va ser un repte postergat per Pujol, per això va gaudir de llarg predomini electoral sense obtenir l’hegemonia en termes gramscians.
Colau no va d’ideòloga per la vida, no li cal. Té diverses persones al seu equip que es dediquen a les idees. El seu encert estratègic és haver assumit el paper d’abanderada d’ un canvi ideològic i generacional que prové, justament, d’una batalla cultural que no desaprofita cap espai. L’Ajuntament de Barcelona és l’eina principal i més potent -però no l’única- per assentar una hegemonia ideològica inexpugnable que faci irrellevants tots els discursos i grups considerats adversaris. Aquesta operació es basa en dos conceptes: autenticitat i proximitat. Colau és l’alcaldessa que sempre subratlla que no forma part de les elits i que escolta la gent. Pisarello -el seu home fort- ho explica així en el llibre Ada, la rebel·lió democràtica, de Joan Serra: “som una generació nova, que no ve de les famílies de sempre”.
En un món bombardejat per notícies del tipus papers de Panamà, Colau encarna la promesa d’una política sense infeccions i sense avaries. Sobre la base d’una narrativa esquemàtica de bons i dolents, que fa del contrari algú sempre moralment inferior, el colauisme tendirà a créixer i arrelar. Que en la cuina de l’èxit de Colau hi participin destacats veterans de les esquerres oficials del vell ordre, com Ricard Gomà, Jordi Borja i Joan Subirats, és un detall que ningú no tindrà en compte a l’hora de votar.