21 abr 2016 El darrer Semprún

Cal tornar sempre a Jorge Semprún. També quan tot apressa i quan res no pesa. Llegeixo el darrer llibre del gran escriptor europeu -publicat pòstumament- i ho celebro com si fos el descobriment d’una veu nova, malgrat que tots els llibres de Semprún són el mateix llibre, que, al seu torn, constitueix una exploració inesgotable d’una vida de la qual emergeixen infinites històries. A Ejercicios de supervivencia, Semprún aborda -envoltant-lo amb l’elegància marca de la casa- l’episodi de la seva tortura en mans de la Gestapo, abans de la deportació al camp nazi de Buchenwald.

Primer. Deixar el que s’ha viscut en l’essencial, escriure només el necessari. Semprún parteix la pedra, una vegada més: “La meva experiència personal m’ensenya que no serà la víctima sinó el botxí -si aquest se salva, sobreviu en una existència posterior, fins i tot anònima i aparentment plàcida- qui no se sentirà més a casa seva al món, per més que digui, per més que fingeixi. La víctima, al contrari, i no només si sobreviu a la tortura, fins i tot durant aquesta, en tots els intersticis de treva benvinguda, encara que efímera, la víctima aferrada al seu silenci veu multiplicar-se els seus vincles amb el món, veu arrelar, ramificar-se, proliferar les raons de sentir-se-a-casa al món”. Abans, l’autor ha deixat clar el perímetre d’aquest coneixement tan especial: “A Auxerre vaig tenir la sensació, retrospectivament, de no haver tingut mai cos. com si m’encarnés en el dolor, com si aquest em fes descobrir alhora que el meu cos la seva fragilitat, les seves misèries la seva finitud. Vaig sentir tant el meu cos que aquest es va convertir, en certa manera, en una entitat separada, potser autònoma -perillosament autònoma-, com un ésser diferent”. Un cos de tot just dinou anys.

Segon. El deure i no l’heroisme, tot en minúscula. Semprún detesta la trompeteria, el teatre èpic. Agafa el temps i el doblega sense trencar-lo, diverses vegades, sense crear el reliquiari previsible amb aquests fragments de memòria tallant que acaben polits a les seves mans. Al seu últim llibre, l’autor penja un rètol d’avís per a navegants, a propòsit de l’escena -narrada ja a La escritura o la vida– en què els soldats dels Estats Units troben els presoners que s’han alliberat a si mateixos, després de la fugida dels SS de Buchenwald: “I és precisament la intrusió de la realitat el que resulta tan novel·lesc a l’informe dels dos americans. Jo sóc la realitat, imaginin-se! Tinc vint anys, la mort comença a allunyar-se de mi”. La realitat d’una biografia que imita les ostentacions de la ficció per entrar per la porta del darrere de la veritat, sense que el testimoni es converteixi en vigilant d’una novel·la que dóna a allò històric la densitat d’allò intemporal, perquè s’escapoleix -sempre arran de les corbes- de les trampes de la memòria.

Tercer. Vaig començar a fer classes de Periodisme quan es va publicar La escritura o la vida, fa d’això més de vint anys. Es tracta d’un títol al qual dec moltes coses i em connecta amb alguns rostres. Els entusiastes que vam estar en la posada en marxa de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull vam adoptar aquest llibre de Semprún com una ensenya i el vam donar a llegir a uns estudiants -avui professionals en diversos mitjans- que així descobrien, alhora, el repte d’explicar els fets i la pàgina més fosca de l’Europa del segle XX. Crèiem que el text del veterà militant era una lliçó magistral sobre el que hi ha més enllà i més ençà de la notícia, sobre els límits del llenguatge com a eina per atrapar el que succeeix. Així mateix, quan només portàvem tres cursos en marxa, vam tenir l’enorme sort que Semprún va acceptar de fer una conferència a les nostres aules. El va presentar l’amic i col·lega Oriol Izquierdo, que es va referir a les llengües com les veritables pàtries de tots els escriptors, cosa que la prosa francesa de Semprún il·lustra perfectament. Veure aquests joves de la posttransició escoltant Semprún atentament va ser un viatge inesperat. A una pregunta sobre l’actualitat, el literat i activista es va limitar a respondre: “És escuma del temps”. Va encertar, per descomptat.

Quart. A La escritura o la vida, el narrador es refereix -breument- a les tortures de la Gestapo que constitueixen el motor del seu títol pòstum: “Els esbirros d’Haas, el cap de la Gestapo local, em penjaven en l’aire, amb els braços estirats cap enrere i les mans subjectes a l’esquena per unes manilles. Em submergien el cap a l’aigua de la banyera, que embrutaven deliberadament amb brossa i excrements”. Una idea em persegueix ara: els torturadors d’aquell membre de la resistència no sabien que estaven torturant un home que, moltes dècades després, es convertiria en Jorge Semprún, el cèlebre escriptor que aborda aquell moment com un entomòleg de si mateix, sense rancúnia ni ressentiment, sense cap gesticulació moral, amb la curiositat de qui torna a un paisatge de la infantesa. El torturador mai no va sospitar que aquell acte execrable fundava el relat que avui ens il·lumina.