22 abr 2016 La regla i la revolució
La CUP de Manresa vol que des de l’administració municipal es difonguin mètodes alternatius a l’ús dels tampons i les compreses entre les joves de la ciutat. L’anunci ha generat debat i, amb gran rapidesa, els cupaires i els seus entorns han contraatacat tot fent-nos saber que no es tracta d’un assumpte d’higiene íntima sinó d’educació sexual, emocional, econòmica i mediambiental. Crec que tenen raó en aquest punt: no estan parlant d’altra cosa que d’ideologia, esclar. La menstruació també serveix per lluitar per la seva particular revolució que –si hem de fer cas dels vots del 27 de setembre de l’any passat– té un suport sensacional a Catalunya. Tant és així que el nostre país és l’únic racó d’Europa occidental on el tipus d’esquerra que representa la CUP té la clau de l’estabilitat del Govern. A Grècia –cal recordar-ho sovint– els homòlegs dels cupaires van abjurar de les polítiques de Tsipras, es van escindir i, finalment, van ser castigats pels electors.
La CUP no té ni més ni menys ideologia que la resta de partits polítics. Cal precisar-ho per evitar més caricatures de les purament imprescindibles, regidor Garganté a banda. Els camarades cupaires –llevat d’algunes admirables excepcions– tenen la pell molt fina quan se’ls critica, especialment si es fa amb humor i sense aquell punt de paternalisme vergonyós que considera que “aquests nois tenen bones intencions, però són una mica durs”. Dit això, és evident que la diferència principal entre l’aparador ideològic de la CUP i el de la resta de partits és l’originalitat: per exemple, allí on els postcomunistes clàssics col·loquen els concerts amb les escoles que segreguen per sexe, els cupaires ens sorprenen amb la regla. En això, els anticapitalistes demostren ser molt més organicistes que ICV i les seves versions remix. Vull dir que la CUP –com tota utopia religiosa– ofereix una promesa de vida compacta, integral, i holística que regala respostes clares davant de totes i cadascuna de les facetes de l’existència, fins les més íntimes, per la qual cosa felicito sincerament els i les militants d’aquesta organització. Sempre he sentit enveja –jo que dubto sovint– davant de qui abraça una fe amb seguretat.
Un que dubtava sempre era Joan Fuster. Hi penso perquè el de Sueca se’n fotia molt de la bicicleta dels primers ecologistes, ho va escriure a Serra d’Or. Com que era un escèptic metòdic, també impugnava certes tendències del progressisme del qual formava part. En la bicicleta com a dogma, Fuster hi veia la ingenuïtat dels que pensaven que retornant al passat podrien solucionar fàcilment els problemes d’avui. La revolució no és mai rebobinar, venia a dir-nos. La meva mare –que va viure l’arribada de les compreses i els tampons com un alliberament– abonaria la tesi fusteriana amb contundència.