ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | En nom de les classes populars
3905
post-template-default,single,single-post,postid-3905,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 mai 2016 En nom de les classes populars

No passa dia que no senti algú que diu parlar o escriure en nom de les classes populars. No es fa servir l’expressió “classes treballadores” o “classes mitjanes”, que són una mica més precises. La invocació a les classes populars fa un gran efecte, té un poder especial quan apareix en una discussió. Dius “classes populars” i és com si tinguessis la raó automàticament. Atès que vivim en una societat de missatges simples i simplificadors, aquesta mena d’etiquetes han esdevingut cuirasses dialèctiques d’una gran eficàcia. I també una forma de censura encoberta que impedeix pensar i debatre lliurement sobre el que ens envolta.

Abans de continuar, hauríem de posar-nos d’acord sobre què volem dir quan parlem de classes socials. Qualsevol persona informada sap que els nivells de renda i d’educació generen divisions socials. Les classes socials a la Catalunya d’avui no són les classes socials de la Catalunya del vuit-cens o de la Catalunya republicana, quan Francesc Macià parlava de “la caseta i l’hortet” com a metàfora d’un ascensor social –llavors no se’n deia així- que permetria l’extensió d’un cert benestar entre noves capes de població. Afortunadament, les classes socials al nostre país no tenen res a veure amb les classes socials en molts països llatinoamericans, africans o asiàtics, una part del món on el fossat entre rics i pobres és encara enorme. Però és obvi que existeix una estratificació social arreu, més o menys visible en funció de cada context.

El terme classes populars és molt vague i pot incloure molts sectors, també una gran classe mitjana, avui tocada per la crisi econòmica d’una manera molt aguda. “Popular” és un adjectiu que s’ha d’interpretar a la llum d’altres adjectius, com ara “dirigent” o “benestant”. Si hi ha classes populars és que també hi ha classes dirigents i classes benestants. Un dels èxits de Catalunya de la segona meitat del segle XX és haver reeixit com a societat cohesionada, capaç de proporcionar riquesa i benestar a una gran majoria, la qual cosa no vol pas dir que no hi hagi pobres i nous pobres, així com persones en situació de risc d’exclusió social, sobretot arran de la darrera crisi econòmica, que ha capgirat tantes coses. Dit tot això, ningú no discuteix que la societat catalana es una societat de classes mitjanes, on també la tradicional classe obrera s’ha transformat i ha pogut –per exemple- portar els seus fills a la universitat o accedir a una segona residència. Cal afegir que les feines precàries d’ara han trencat aquestes expectatives, pròpies d’un desenvolupament econòmic que va ser molt ràpid i va exigir una modernització apressada.

Em sembla que la denominació classes populars tindria –ara i aquí – un sentit més cultural que estrictament econòmic. Són classes populars aquells sectors del país que no volen saber res de les considerades elits econòmiques i financeres, aquells que porten sobre les seves espatlles un Estat del benestar que és més fràgil que anys enrere i que triguen massa a notar en el seu dia a dia els signes d’una suposada recuperació econòmica. També són classes populars els que veuen llunyans els processos de decisió, els que se senten menystinguts per unes dinàmiques de poder endogàmiques, els que no tenen manera de participar en la roda de privilegis que han blindat interessos gremials de tota mena i –finalment- els que experimenten una barreja d’irritació, fatiga i desengany davant de les trampes i excuses dels que haurien de ser exemplars perquè ostenten llocs d’alta responsabilitat. Amb la denominació classes populars hi va afegit un orgull de no deure res a ningú però també una sensació amargant d’impotència.

Són d’algú aquestes classes populars? Políticament, no són de ningú. I aquesta és la seva grandesa i la seva fortuna. Per això resulta inquietant que alguns grups s’atribueixin en exclusiva la representació dels interessos d’aquesta part del país tan gran i també tan heterogènia. Perquè és important notar que les classes populars no són un món uniforme i monocolor, ni responen de manera unívoca a determinades consignes o promeses. Potser el gran tret que compacta aquestes classes populars no és altra cosa que la constatació d’un esgotament i la sensació de pèrdua: d’oportunitats, de protagonisme i de confiança. Classes populars com a classes orfes de referents.

Malgrat que una part d’aquests sectors s’ha sumat al sobiranisme i una altra part ha fet costat a partits emergents de la suposada nova política, seria exagerat i erroni pensar que les classes populars tenen un decantament ideològic clar i fàcilment observable. M’inclino a pensar que –més enllà o més ençà de preferències- domina un principi de sospita i la necessitat de vehicular el malestar acumulat d’una manera més o menys eficaç. Per això –insisteixo- és imprudent que hi hagi qui pretengui parlar en nom d’aquestes classes populars, tot apropiant-se d’un magma i d’una energia que és canviant i tan plural com capaç d’alterar o trencar inèrcies molt ben assentades.

Potser les classes populars d’ara mateix només són el segment de ciutadania més inquiet i menys abocat a acceptar el fatalisme. Potser.

Etiquetes: