02 mai 2016 Un sopar i un error
Dijous passat va fer vint anys d’un sopar molt important per a la política d’Espanya i Catalunya: l’àpat del Majestic que va servir per segellar el pacte del mateix nom que van fer José Mª Aznar i Jordi Pujol després de les eleccions generals del 3 de març de 1996. A canvi d’acceptar resoldre una sèrie de demandes, el líder del PP es va assegurar la majoria parlamentària per arribar a la Moncloa i fer possible l’alternança després de catorze anys de governs socialistes. Pujol ha explicat diverses vegades que va ser Felipe González –perdedor per la mínima d’aquella batalla- qui li va recomanar que assolís un acord amb els populars per evitar una gran inestabilitat.
Aquell esdeveniment marca el començament del final del nacionalisme català tal i com havia estat pensat des de primers del segle XX. L’intervencionisme catalanista va tocar sostre a l’Hotel Majestic i, a partir de llavors, el mètode del peix al cove va perdre eficàcia perquè populars i socialistes ja havien pres les mides al pujolisme, que entrava –al seu torn- en fase declinant. El pacte del Majestic va donar resultats tangibles –entre els quals la millora del finançament autonòmic, el creixement de les inversions de l’Estat i el desplegament dels Mossos- però també va posar en evidència una certa ingenuïtat negociadora convergent. Aznar va complir en poc temps tots els compromisos i això va fer pensar Pujol que la seva llista havia estat massa curta. Per a la nova dreta aznariana la jugada va ser rodona, com ho prova la majoria absoluta del 2000.
En canvi, Pujol no va ser premiat per aquell acord, tot el contrari. En les catalanes del 1999, Pasqual Maragall va superar-lo en vots, un avantatge que no va traduir-se en escons. El pujolisme s’estava rovellant. Com van advertir alguns en el seu moment (Miquel Roca, per exemple), el pitjor del pacte del Majestic va ser una posada en escena exagerada, que suggeria grans complicitats. D’un dia per l’altre, els dirigents de CiU van voler oblidar càntics com “¡Pujol, enano, habla castellano!” Però molts electors tenien memòria i, a més, no valoraven d’igual manera pactar amb el PSOE –s’havia fet l’any 1993- que fer-ho amb el PP.
Com explico al llibre Ara sí que toca!, el president va intuir que s’estava equivocant la mateixa nit del Majestic. Mentre degustava l’excel·lent menú que havia preparat el xef Fermí Puig, Pujol va acostar-se a Joaquim Molins i, cau d’orella, li va dir: “Ens estem equivocant. Quin número que hem muntat!” Amb un Aznar crescut i sense ganes de ser centrista a partir del 2000, Pujol va començar a patir, però no va acceptar l’acord que li va oferir l’ERC de Carod-Rovira per no dependre dels populars al Parlament, i allò va posar les bases del tripartit que vindria després. Els que ara enyoren una CDC que ja no existeix haurien de tenir ben present aquesta història.