ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els drons com a metàfora
3953
post-template-default,single,single-post,postid-3953,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 jun 2016 Els drons com a metàfora

Abans, al cel, només hi havia ocells i avions. Ara també hi ha vehicles aeris no tripulats coneguts popularment com drons, unes màquines que proliferen perquè s’han començat a utilitzar per a funcions molt diverses. Com passa amb d’altres invents, aquesta mena d’aparell es va desenvolupar a partir de les guerres i de les necessitats militars però, en l’actualitat, trobem drons que serveixen per a tot: des de filmar i fotografiar paisatges fins a usos agrícoles, passant per treballs relacionats amb l’arquitectura o diverses activitats industrials. Aquesta presència creixent de drons provoca –per cert- que es produeixin episodis problemàtics als cels de tot el món, alguns dels quals acaben en accidents. Fa uns mesos, per exemple, un avió que feia el trajecte entre Barcelona i Paris va estar a punt de xocar amb un dron no autoritzat quan aterrava a l’aeroport Charles De Gaulle. Malgrat les fortes mesures de seguretat aèries –intensificades arran dels atemptats gihadistes arreu- hi ha milers de drons que van i vénen cada dia sense cap mena de control.

El dron per excel·lència és el dron militar, l’aparell que permet espiar i atacar sense que es posi en perill al vida del pilot. Estats Units, Regne Unit i Israel han emprat drons en combat però, segons diversos estudis, hi ha uns vuitanta estats que disposen d’aquesta mena d’aparells destinats a finalitats bèl·liques. La majoria de ciutadans ignorem el detall de les tecnologies que fan servir les potències mundials per mantenir la seva posició. També ignorem quines d’aquestes tecnologies són en mans de grups armats que, en un o altre lloc del planeta, poden servir-se’n amb objectius vinculats amb el crim organitzat, el tràfic i explotació de persones, el terrorisme i altres activitats delictives.

No es pot entendre el dron militar sense la necessitat dels governs de guanyar guerres des de l’aire i amb un mínim de baixes humanes. Les opinions públiques occidentals són cada cop més reticents a acceptar els costos en vides humanes de les intervencions armades a l’exterior, fins i tot quan aquestes porten l’etiqueta de “causa humanitària”. S’imposa, entre les ciutadanies de les democràcies, la creença que és possible de fer guerres que siguin com intervencions quirúrgiques molt netes, molt localitzades, molt ràpides i sense efectes indesitjables. A l’hora de la veritat, les evidències ens diuen que la majoria de conflictes armats exigeixen un desplegament important també sobre el terreny, amb tropes d’infanteria que acabin la feina que des de l’aire fan els drons i els avions tripulats. La guerra a Síria –tan cruenta- il·lustra perfectament la dificultat de refiar la victòria a operacions aèries.

Matar sense que et matin. Operar des de la comoditat i la seguretat de casa, on un militar pilota el dron com qui passa l’estona de lleure amb un videojoc. A milers de quilòmetres del camp de batalla, l’operador del dron fa i desfà d’acord amb les ordres rebudes pels seus superiors. El risc de l’atacant és mínim, en cas d’error es perdrà un aparell però no hi haurà ni morts ni presoners que caiguin en mans de l’enemic i puguin revelar secrets després de ser torturats. El dron és la guerra perfecta per a qui la pugui pagar i és també una experiència que reconfigura el sentit profund de la guerra, del perill, del risc i dels costos que cal calcular a l’hora d’assumir que la força és l’únic recurs per resoldre una determinada situació. Des d’un punt de vista polític, el dron és la plasmació de l’ideal de tot governant quan ha de prendre la decisió més tràgica per definició, com és fer-se responsable de mesures que tenen a veure amb l’organització d’una violència a gran escala per assolir determinats objectius. El dron minimitza les pèrdues del bàndol propi i això està en relació directa –com dèiem- amb la disputa mediàtica de l’opinió pública, de la qual depèn –al seu torn- la popularitat (i, per tant, la continuïtat) d’algú que exerceix un càrrec de lideratge principal en un estat democràtic. Després dels atacs amb drons, el governant de torn llegeix les enquestes i hi cerca delitós els índexs de popularitat, que certifiquin que la ciutadania encara li fa costat.

Però sense ser governants podem aspirar també a aquesta meravella. Podem? Per què no hauríem de fer-ho? El dron és la promesa d’una vida viscuda de forma interposada, vicarial, davant de tot allò que ens és més difícil, que ens costa més, i que pot tenir conseqüències més negatives. Us imagineu un dron per tractar amb els fills? Us imagineu un dron per relacionar-nos amb el cap i els companys de la feina? Us imagineu un dron per anar a demanar un crèdit al banc? Us imagineu un dron per a totes les petites o grans guerres de la nostra existència quotidiana? Ser sobre el terreny però no ser-hi de debò… El dron ens permet evitar completament el risc de ser eliminats sense perdre gens d’eficàcia en el combat, i aquesta idea tan senzilla i alhora tan poderosa podria –ja ho està fent de manera inadvertida- anar contaminant la nostra concepció del món fins a transformar moltes premisses de la nostra mentalitat.

El dron permet combatre sense tenir por de la mort. L’operador, tranquil·lament assegut en un centre de comandament, des d’una confortable posició, viu la guerra tot reduint al mínim l’estrès que aquesta provoca i, per tant, el militar pot ser molt més eficient, molt més efectiu. Sense por de morir és més fàcil sortir victoriós de la contesa. Però totes aquestes circumstàncies també desfiguren inevitablement la imatge que tenim de l’enemic, el concepte de l’altre en general. Com veiem aquell que matarem? Som lluny del camp de batalla i la realitat agafa una tonalitat ficcional, irreal. Al costat d’aquell dipòsit d’armament hi ha un pont i, més enllà, potser una escola o un hospital. Això diuen els mapes del servei d’intel·ligència i això mostren també les imatges de les càmeres incorporades al dron, però ara –quan cal prémer el botó de les bombes- som lluny d’aquest territori, som lluny de tot. Els drons ens fan sentir poderosos, ens transformen en guerrers invencibles. Ho podem gairebé tot. Qui no voldria posar un dron a la seva vida?

Etiquetes: