ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Com un “reset”
3956
post-template-default,single,single-post,postid-3956,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 jun 2016 Com un “reset”

El president Carles Puigdemont consi­dera trencat el pacte d’estabilitat que van subscriure Junts pel Sí i la CUP. La diputada cupaire Eulàlia Reguant, en canvi, afirma que “avui no es trenca cap acord polític, avui un acord polític muda”. Cinc mesos ha durat el compromís adquirit pels cupaires a canvi del pas al costat d’Artur Mas. De moment, el discurs oficial del Govern és que la manca de nous pressupostos no implica ni el final de la legislatura ni el final del procés sobiranista. Per darrere, amb la boca petita, molts admeten que la màquina s’ha quedat sense piles. La realitat descarnada és que, a partir d’ara, la majoria independentista al Parlament és de 62 diputats i no de 72. La victòria ajustada del 27-S s’ha empetitit quan el que calia era ­eixamplar-la i reforçar-la. Qualsevol observador estranger podria concloure que, en aquests moments, la via política a la independència ha quedat greument afeblida i bloquejada des de dins.

I ara què? Hi hagi o no avançament d’eleccions després de la moció de confiança anunciada ahir per Puigdemont per al mes de setembre, el que urgeix és fer una mena de reset que, sense abandonar l’objectiu de la independència, reescrigui el calendari, els ritmes i els passos concrets d’un periple que serà més llarg (i menys directe) del que es va dir, òbviament. Sense aquest exercici de realisme bàsic, els mesos propers seran encara més agònics i nerviosos del que ara intuïm, perquè el dia a dia anirà desmentint un full de ruta que s’ha volatilitzat. Per tant, seria un gest intel·ligent –imprescindible– que Puigdemont i Junqueras apareguessin plegats aviat en públic, per comunicar solemnement una diagnosi compartida. L’anunci de la moció de confiança ofereix una sortida, però no és el relat rectificat que tocaria. El sobiranisme, el Govern i Junts pel Sí necessiten un nou relat que assumeixi el fracàs del que es volia fer de bracet dels cupaires i, alhora, refaci la il·lusió –la confiança és un terme més exacte– d’aquell 48% que va votar a favor d’un canvi de ­statu quo d’abast històric. La necessària autocrítica de Junts pel Sí no consisteix –com volen els unionistes– a renunciar a un Estat català i admetre el pecat de la “falsa ruta”, sinó a repensar les prioritats i les estratègies per assegurar la majoria social que faci possible la independència. Sóc del parer que la majoria de les bases sobiranistes poden entendre perfectament aquesta reescriptura d’un guió que partia d’unes expectatives que no s’han materialitzat i que barrejava de manera estranya secessió i procés constituent. Un guió que –em sembla– no hauria d’excloure acords, per a determinades polítiques, amb socialistes i comuns, si és que s’hi presten.

Cal advertir que seria letal que CDC i ERC no coincidissin en la interpretació essencial del que ha passat entre el Govern i la CUP. Més enllà de la compe­tència electoral entre convergents i republicans, Junts pel Sí té l’obligació d’evitar la discòrdia interna i la necessitat de prendre decisions responsables que compensin el desgavell que representa haver de prorrogar pressupostos. L’actitud de la CUP ha tingut l’efecte –em diuen– de cohesionar els diputats de Junts pel Sí, una dada interessant. Dit això, governar en minoria serà molt complicat per al tàndem Puigdemont-Junqueras, però no serà més estressant que dependre dels vetos i dels capricis d’uns socis dominats pel dogmatisme, el maximalisme i l’agitació. El prejudici contra el sobiranisme convergent ha estat esgrimit, no poques vegades, com a disculpa del sectarisme cupaire. Ara, quan cadascú s’ha retratat, és moment de recordar que només podran fer un Estat nou aquells que tinguin sentit d’Estat, no pas els que confonen la revolta democràtica amb l’esteticisme del no perpetu adolescent.

Hi ha qui diu que la CUP es trencarà en dues meitats. No ho sé. El que tothom sap és que aquells a qui l’electorat català va atorgar el paper de vigilants fiables del procés han actuat com a sabotejadors aplicats d’aquest. Una ironia amargant de la qual hem d’extreure, pel cap baix, dues lliçons. La primera lliçó té a veure amb la facilitat amb què una part de la societat se sent seduïda per la política del miracle i la puresa, un aspecte que algun dia tractarem. La segona lliçó té a veure amb l’alegria desinformada amb què certs ambients sobiranistes menyspreen l’eficàcia de la maquinària de Madrid; en aquest sentit, ara notem que els professionals de l’Estat espanyol sempre han sabut que la veritable baula feble del procés no són els moderats (contra els quals hi ha querelles de Fiscalia), sinó els considerats radicals, els que s’omplen la boca amb paraules com “desobediència” i “ruptura”.

Els resultats del 27-S van distribuir les forces de l’independentisme de manera ben peculiar: un carrer del mig ample ­però insuficient i un carrer lateral massa gran. Una correlació diabòlica que no ha pogut superar el pes del doctrinarisme, del tacticisme i de l’antipolítica presen­tada –ai las!– com a alternativa per can­viar-ho tot. Puigdemont i Junqueras hauran de fer alguna cosa més que salvar els trastos.

Etiquetes: