01 jul 2016 Ironia escocesa
El rebot del Brexit col·loca Escòcia en primer pla. El que fa interessant l’actualitat és que moltes previsions se’n van en orris. El que fa apassionant la història és comprovar com aquests imprevistos transformen la realitat. Assistim aquests dies a un inusitat amor comunitari pels escocesos. L’espectacle és sensacional, ja que inclou el desconcert d’aquells que ara no tenen més remei que aplaudir el sobiranisme escocès en qualitat d’europeista, per pal·liar el malestar per l’adéu britànic. Jean-Claude Juncker, reticent a rebre Carles Puigdemont, s’abraça feliç davant les càmeres a la primera ministra Nicola Sturgeon. Els enemics dels meus enemics són els meus amics.
El Govern d’Escòcia i l’SNP estan aprofitant l’oportunitat amb intel·ligència. Saben que, d’aquesta jugada, en trauran partit: o quedar-se a la UE amb un vestit a mida o la independència (i continuar també a la UE). Si hi ha una cosa que il·lustra que les velles sobiranies estan en crisi és precisament la triangulació Escòcia-Regne Unit-UE. No es tracta d’un problema només d’identitat, és un assumpte de necessitat. Per als escocesos és necessari formar part d’aquest gran espai de benestar. És el projecte europeu –ironia suprema– allò que torna a impulsar el dret a decidir dels escocesos, a qui es va amenaçar de quedar fora de la UE si votaven per la independència. Ara, quan el Govern britànic es desconnecta de Brussel·les, el sobiranisme escocès apel·la a aquest vincle per recordar que una nació és –com va escriure Ernest Renan– un plebiscit quotidià.
El que estem vivint trenca la dura lògica estatal que regeix la dinàmica de la UE i intensifica la transformació de la sobirania, alhora que certifica el pragmatisme d’un club que sempre s’adapta al que sorgeix. Mariano Rajoy –mogut pel pànic– ha estat el primer a negar l’evidència i a advertir que la interlocució serà només amb Londres, sabedor que un tracte especial a Escòcia obre una via que el sobiranisme català explorarà a fons, encara que es tracti d’experiències diferents. Sabedor també el cap de Govern espanyol que un diàleg preferent amb Sturgeon altera les regles de joc i crea un procedent que enterra molts dels arguments apocalíptics que el ministre d’Exteriors Margallo va repetint arreu.
Anthony D. Smith, reconeguda autoritat mundial en l’estudi dels nacionalismes, va escriure el 2000 que, presoners de les imatges del segle XIX, no copsem “les enormes xarxes i els immensos recursos culturals dels quals es nodreixen les nacions modernes i que fan que la nació sigui molt més tangible i perceptible que les identitats supranacionals o globals més àmplies”, com l’europea. Escocesos i catalans –clarament europeistes– semblen cridats a superar aquesta divisió, tot creant una nova identitat amb el millor dels dos espais de pertinença.