ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Si vols (bona) política, fabrica idees
4008
post-template-default,single,single-post,postid-4008,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 jul 2016 Si vols (bona) política, fabrica idees

Hi ha dos extrems que, com acostuma a passar, es toquen: una esquerra doctrinària que tendeix a creure que la política ha d’obeir mecànicament a un plantejament ideològic i una dreta oportunista que es mou donant per fet que la ideologia és una nosa –o un ornament- de les polítiques. En ambdós casos, la variable ideològica –per excés o per defecte- erosiona la síntesi dinàmica que implica tota política que sigui responsable i digna d’aquest nom en un context democràtic.

Escric això perquè l’emergència de nous populismes de tot color posa en primer terme els discursos ideològics enfront d’una suposada indefinició (ambigüitat o vaguetat) dels partits tradicionals, el que miren de captar vots a partir de sumar perfils de públic molts diferents. El fet és que, en aquests moments, sembla que la ideologia torna a ser atractiva per als ciutadans, després d’uns anys en què es donava per fet que els polítics no havien de ser o de semblar massa doctrinaris o massa encotillats per allò que podem anomenar “principis”. Un aspirant a governant avui sembla més creïble si fa explícita la seva ideologia en tot moment, potser amb una insistència sospitosa.

Més enllà d’aquestes maniobres, sóc del parer que ara paguem molt car una actitud que va fer fortuna en els grans partits de les democràcies europees, sobretot abans de la crisi econòmica. Em refereixo a una actitud que mantenia la ideologia en un frigorífic, com qui guarda les sobres del sopar durant molts dies. Aquelles sobres no es llencen però tampoc són consumides, van florint-se dins la nevera. El sopar va ser bo però les sobres són una altra cosa. Això em condueix a una pregunta clàssica: quina importància té la ideologia en un projecte polític?

L’Escola de Frankfurt va establir que la ideologia és una estructura comunicativa que es veu sistemàticament distorsionada per les relacions de poder. És difícil no acceptar aquesta definició, per bé que la complexa relació que cada individu i cada grup mantenen amb els seus interessos, valors i creences ha de contemplar la possibilitat que les ideologies no siguin filles necessàriament d’un autoengany o d’una alienació que ens transforma en personatges perduts d’una narració que no comprenem. Que les relacions de poder condicionin la visió del món que ens fem no impedeix que els individus puguin discernir què volen i què refusen quan se’ls pregunta com volen viure. Òbviament, ni totes les societat són iguals ni tots els individus disposen de la formació, el benestar i la llibertat per fer aquesta tria d’una manera crítica. Qui viu en entorns de manca de llibertats, de guerra i de misèria ho té molt difícil per analitzar i comprendre les matrius ideològiques de la realitat que experimenta.

Par al ciutadà d’una democràcia homologada, la ideologia dels projectes polítics és –hauria de ser- el fonament de tota oferta electoral. Malauradament, el lloc que abans podien tenir els ideòlegs i la ideologia és ocupat avui per experts en enquestes i en màrqueting, els gurus que estableixen què toca dir en cada moment en funció d’una auscultació de l’opinió pública que parteix d’un tacticisme descarnat i d’un concepte poruc de la batalla política. Els populismes han prescindit una mica d’aquest tacticisme i d’aquesta por i han recuperat les grans paraules per escenificar un “rearmament ideològic” que malda per donar confiança a un electorat fatigat de llocs comuns i fraseologia buida. Al capdavall, el que vol tot votant és poder refiar en una oferta per governar una ciutat o un país i això ens diu que totes les eleccions no són altra cosa que una cerimònia de reconstrucció de la confiança. Pablo Iglesias a Espanya i Donald Trump a Estats Units d’Amèrica són exemples molt evidents d’aquest retorn gens innocent de la ideologia a cavall de les simplificacions populistes i d’una autenticitat exagerada i extremadament artificiosa.

El repte per als socialdemòcrates, liberals, democristians i conservadors que veuen com els populismes pretenen reduir-los a la mínima expressió és saber tornar a la ideologia sense caure en la nostàlgia i el tòpic. Repensar és el verb. Cal repensar i cal fabricar idees noves que puguin explicar una realitat que ha superat aquelles certeses que els partits tradicionals havien convertit en fonament dels seus programes. L’ideòleg d’avui no té més remei que fer-se preguntes antigues amb noves paraules, així com fer-se preguntes inèdites a partir de respostes potser oblidades. Si no es fa aquesta posada al dia, no hi haurà horitzó de transformació perquè no hi haurà batalla de les idees, que és allò que sempre precedeix la pugna electoral entre partits i la creació de noves oportunitats. I no és tant un assumpte d’hegemonies com de sintonies: toca sintonitzar amb els fets des de la gosadia i des del risc. Toca sortir dels motllos confortables d’un relat que s’aguanta per inèrcia.

Cal decidir, cal gestionar, cal prioritzar. Però, abans de tot això, cal definir on som i quins són els factors que ens fan diferents davant de desafiaments sobre els quals tenim més confusió que claredat. L’hora de les idees acabarà arribant perquè, altrament, la política se’ns fondria a les mans com un gelat sota el sol del migdia.

 

Etiquetes: