ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Més que treure’s la corbata
3995
post-template-default,single,single-post,postid-3995,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 jul 2016 Més que treure’s la corbata

Reinventar-se, recrear-se. Això és el que pretén –diuen– Convergència Democràtica de Catalunya entre demà i diumenge, amb la celebració del divuitè i darrer congrés del partit nascut el 1974 i el primer congrés de la nova organització que aspira a articular, si fa no fa, el mateix espai sociopolític, d’acord amb els nous temps i els nous reptes. Convergència es dissol abans de fer-ne 42.

Per abordar la qüestió amb una certa perspectiva, proposo que partim de dues frases que em semblen il·luminadores. La primera és de Josep M. Cullell –exdirigent històric de la formació– i va ser pronunciada a finals dels setanta, quan el partit era encara molt tendre: “Convergència és com un tren en marxa cap al ple autogovern de Catalunya, i cadascú anirem baixant a l’estació que ens correspongui”. La segona frase és del desaparegut Pere Esteve, i la va dir en ser nomenat secretari general el gener del 1996: “Després de Pujol, Convergència”. La profecia de Cullell subratllava el ­caràcter transversal i –diguem-ne– provisional del projecte convergent, una confluència –en llenguatge d’avui– de persones i grups units només pel nacionalisme, que anirien separant-se d’acord amb les seves sensibilitats i prioritats, arribat el moment. La profecia d’Esteve –que va acabar abandonant el partit i sent conseller del Govern Maragall– va ser un intent d’enterrar el llegat de Miquel Roca, l’únic cofundador de la casa que –l’any 1992– va plantar cara a Pujol per intentar ser successor i, sobretot, per evitar que el fill gran del president remenés les cireres en assumptes relacionats amb el finançament de l’organització.

Cullell va encertar-la (en part) i Esteve es va equivocar. Cullell no parlava dels votants, sinó dels dirigents, quadres i militants. Cal tenir present que –des del 2012– els contraris a la independència han baixat –gairebé tots– del tren convergent. Avui CDC ha reduït una part de la seva ambigüitat, la vinculada a l’eix nacional. És un partit independentista però, alhora, encara vol ser un lloc de trobada i de síntesi d’ideologies diverses que miren cap al centre. Esteve, en canvi, no podia preveure que, després de Pujol, el pujolisme seria dissolt per tres factors molt potents: el creixement de la voluntat d’independència, l’esclat del cas Pujol i la profunda transformació generacional, cultural i social del país. Un cop jubilat Pujol, Mas no va tenir més remei que enterrar el pujolisme, molt abans de la confessió del patriarca. Quan Mas arriba a la presidència l’any 2010, és evident que la Catalunya pensada per Pujol ja no existeix i cal revisar els fonaments del relat convergent. Aquesta tasca va quedar a mig fer, a causa de la crisi econòmica i la crisi institucional pro­vocada per la sentència del TC sobre l’Estatut.

Ara som davant d’una operació tan inusual com delicada: CDC vol deixar de ser CDC però sense perdre el millor de CDC. La quadratura del cercle. Se’n sortiran? És hora de cirurgia, no de cosmètica. El PSUC va saber refundar-se com a ICV i ­això li va permetre surfejar la crisi del ­comunisme. Darrere d’aquella maniobra hi havia la necessitat de restaurar la credibilitat dels comunistes en el context de la normalitat democràtica. Restaurar la credibilitat és també l’objectiu implícit dels convergents, que no poden confiar que el ferm compromís de Mas amb la independència compensi per si sol tots els punts febles d’una maquinària afectada pel desgast d’anys de govern, per l’escàndol de l’herència de Pujol, per corrupcions reals o fabricades, per la gestió de les retallades, i per una imatge rígida, vertical i tancada, que no canvia traient les corbates dels colls dels principals dirigents.

Totes les informacions que tenim descriuen una refundació feta sota l’autoritat de Mas, l’única figura capaç avui d’arbitrar en la dura pugna de sectors i notables. Trobar un equilibri estable entre famílies polítiques i egos és condició necessària però no suficient per extirpar els mals que han convertit CDC en una eina gastada i una marca que perd votants a cada elecció. Dilluns que ve, quan el nou partit sigui una realitat, la pregunta clau serà la següent: en què es diferencia la nova organització de la vella? Si les diferències no són substancials i no salten als ulls, el viatge dels convergents no haurà servit per restaurar –com dèiem– la credibilitat del seu projecte i per connectar amb una ciutadania que –remarco– té poc a veure amb la que donava majories folgades a Pujol. En aquest sentit, seria incomprensible que Puigdemont –que és el principal actiu de CDC avui– no tingués un paper preeminent en la definició i en l’estructura del nou partit. Em consta que el president de la Generalitat té poques ganes de responsabilitats orgàniques i que se sent lluny de la batalla interna, però ­només cal prendre nota dels darrers espectacles policials per confirmar que Puigdemont –amb guitarra o sense– serà el termòmetre de l’autenticitat de la refundació convergent. De la mateixa manera que ell també és la peça indispensable –la més fresca– per treure del fang el carro del procés.

Etiquetes: