09 jul 2016 Adéu al “pal de paller”
El nou partit (encara sense nom) fill de la vella Convergència no podrà ser pal de paller de res, perquè la Catalunya d’avui té poc a veure amb la dels anys vuitanta. Anem cap a un país sense majories absolutes i amb moltes opcions en competència. Suposo que els refundadors ho saben. CDC –ahir solemnement liquidada– va néixer el 1974 amb la intenció de ser “el pal de paller” de la política catalana, segons la coneguda metàfora de Jordi Pujol. I, durant uns anys, ho va aconseguir. Era una manera de subratllar la centralitat quan aquesta paraula encara no es feia servir.
En el Programa econòmic i social de CDC, editat el gener del 1977, abans de les primeres eleccions, aquest objectiu s’explicava així: “CDC, en la seva voluntat de vertebrar un gran moviment nacionalista català, s’adreça principalment a la gent nacionalista i demòcrata, a la gent amb actitud constructiva i amb mentalitat de fer país”. La Convergència nova neix, en canvi, quan el mapa català de partits ha explotat i està en fase de recomposició. I quan un canvi generacional i de mentalitat molt profund obliga a repensar.
El pal de paller construït pel tàndem Pujol-Roca ha desaparegut. No es preveuen nous pals de paller. Som en un temps que no vol ni demana partits que agrupin tothom, malgrat que la coalició Junts pel Sí podia apuntar tot el contrari. Avui ja sabem que aquesta aliança entre convergents i republicans va ser el miratge d’un estiu excepcional. Per tant, el nou partit dels convergents parteix –hauria de partir– de l’acceptació que dins de l’independentisme hauran de conviure (col·laborant i/o competint alhora) diversos projectes polítics i ofertes electorals, amb tot el que això representa. La centralitat no només s’ha mogut des de l’any 2012, també s’ha redistribuït entre més actors. Aquesta mutació és més important que no sembla: la nova CDC, encara que vulgui ser majoritària i plural internament, ja no serà un catch all party com el seu antecedent. Per tant, els nous convergents hauran de fer un esforç per marcar bé el seu perímetre ideològic, sobretot respecte a ERC, l’altra formació independentista amb vocació majoritària. Que Demòcrates no s’hagi sumat a aquesta refundació il·lustra el que diem, i convida a pensar que el minifundisme és el gran perill de l’independentisme de centre i centredreta. A Catalunya no hi haurà res que s’assembli a l’SNP d’Escòcia, veritable pal de paller sobiranista allí.
La discussió encesa i ridícula sobre el nom del nou partit que va dominar la primera jornada del congrés ahir al vespre pot semblar anecdòtica però és un símptoma inquietant. Un símptoma de certa improvisació i de l’escàs debat ideològic que ha precedit aquesta refundació. La discussió pel nom posa de relleu l’absència de discussió sobre les idees. L’anomenat Torn Obert –que ha recollit l’opinió de la militància– no ha estat aquest debat de fons, que és imprescindible per articular amb nova credibilitat un espai socioelectoral que necessita deixar de jugar a la defensiva.