ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Aquell sentit que els catalans no tenim
4061
post-template-default,single,single-post,postid-4061,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 set 2016 Aquell sentit que els catalans no tenim

Sóc del parer que molts dels problemes que els catalans tenim avui provenen de la manca de sentit d’Estat. No puc demostrar-ho d’una manera científica, però puc apuntar fenòmens que hi tenen relació i que explicarien aquesta feblesa estructural de la nostra societat. La paradoxa és que aquesta greu manca de sentit d’Estat té lloc en un país on s’està vivint un procés polític i social mogut per un afany d’independència. Una part important de la societat catalana —un 48%— vol un Estat nou independent, però el sentit d’Estat és escàs, fins i tot dins del moviment independentista.

Què és el sentit d’-Estat? En primer lloc, és sentit del que representa exercir la sobirania plena en el món; acabo d’escriure «sobirania plena» i corro a matisar: en el món global d’avui i en l’Europa de la qual formem part, és més correcte parlar de «sobiranies compartides». Dit això, un Estat desenvolupat i eficient —amb totes les interdependències que calgui— és més sobirà que una comunitat autònoma que depèn, en darrera instància, d’uns poders estatals limitadors. El sentit d’Estat és la consciència d’aquest canvi davant del món i és imprescindible per emetre determinats missatges.

En segon lloc, el sentit d’Estat és sentit de la responsabilitat i dels compromisos als quals hom està obligat pel fet de formar part del club dels estats. Un Estat democràtic —deixo de banda tiranies i estats fallits— és un Estat de dret subjecte a normes internacionals. Aquesta responsabilitat informa —hauria d’informar— les decisions, les accions i els gestos de tots els governants i de les elits que es considerin concernides en els afers col·lectius. El capteniment polític no pot ser el mateix quan gestiones una autonomia que quan has de dirigir un Estat. La responsabilitat és el que diferencia el polític del demagog, l’atribut que permet al governant assumir la missió tràgica de triar, d’una manera delegada i provisional, en nom del poble. Sense responsabilitat, la política s’estavella en un circuit de frivolitats i arbitrarietats que compliquen més que no pas resolen els problemes. Qui no és responsable no mereix posar-se al capdavant d’un Estat, tot i que podríem fer una llista de líders mundials que no han sigut precisament exemplars en aquest sentit.

En tercer lloc, el sentit d’Estat és sentit de les formes. Hi ha una litúrgia del poder estatal —la República Francesa n’és un exemple proper ben especial— que pot concretar-se de moltes maneres, però que sempre exigeix un subratllat de respecte vers les institucions. El respecte a les institucions ho és a la ciutadania, que és qui se n’ha de servir per a endreçar i articular la voluntat popular. No parlo de formes buides i presoneres d’un concepte antic, rígid i estàtic del poder. Em refereixo a la necessitat d’acceptar unes formes que faciliten el diàleg i la construcció de consensos, formes que apaivaguen les passions i ajuden a dominar-les per no perdre de vista l’interès general. Si l’Estat és un artefacte al servei de la gent, la solemnitat de la seva mecànica no és el caprici de cap monarca ni el privilegi de cap buròcrata, sinó una forma de respectar l’àmbit comú i de recordar que allò que s’hi fa és molt important perquè afecta la vida de milions de persones. Certs tics contraris a les formes polítiques més elementals posen en evidència una societat incapaç de pensar el poder en termes realistes i complexos.

Finalment, en quart lloc, el sentit d’Estat és consciència de la relació dinàmica entre el passat i el present. Podria semblar que el catalanisme —basat, en part, en el coneixement històric— ha dotat la societat catalana d’aquest sentit temporal. Però és més un miratge que una realitat: hi ha un excés historicista (quan es commemoren episodis com el Corpus de Sang o la Guerra de Successió) que amaga, paradoxalment, grans buits en l’anàlisi de moltes etapes més recents. En poso un exemple: el retorn del president Josep Tarradellas ha estat reduït a un relat simple quan, com tocaria, és un episodi que permet entendre el laberint d’una transició que, al seu torn, està encotillada per una narrativa infantiloide. Sentit d’Estat és sentit profund de la història, no solament en un format commemoratiu o arqueològic. És sentit dels cicles i de l’evolució social, una mirada que no es conforma amb la superfície dels fets.

Podrem anar gaire lluny sense sentit d’Estat? El catalanisme de la resistència —del qual és filla aquesta revista— tenia sentit de país i sentit de la continuïtat. El sentit d’Estat és —d’alguna manera— el mateix que el sentit de país, amb dos afegits importantíssims: l’assumpció dels deures de sobirania i l’assumpció de la violència. Aquest segon aspecte és molt problemàtic, perquè la cultura política dominant a Catalunya no accepta amb facilitat el debat sobre assumptes relatius a defensa, exèrcit, odre públic, seguretat, terrorisme, policia o intel·ligència; és molt estesa una idea errònia del poder que exclou per sistema tot el que pugui ser més incòmode o més impopular. Malauradament, aquesta actitud és present en ciutadans d’ideologies molt diverses i conforma un magma que ens condemna a pensar l’Estat i el poder des d’un desconeixement de la realitat molt perillós.

Som a temps —em sembla— d’anar fabricant un cert sentit d’Estat, és clar. Un sentit d’estat que ens faci ciutadans més adults i més oberts al canvi. Però no podem perdre gaire temps.

 

Etiquetes: