01 set 2016 Models de país

S’acusa els polítics –els de Barcelona i els de Madrid– de ser presoners de la tàctica. A la vista del paisatge, això és una dada objectiva més que un judici de valor. Per tant, intentem no caure en el mateix error dels nostres representants democràtics i procurem una anàlisi de pers­pectiva més estratègica. En el debat polític català, de tant en tant, apareix l’expressió “model de país”, que ningú no sap ben bé què vol dir però que es fa servir amb una contundència i una alegria sensacionals. En el debat polític espanyol, l’expressió no és tan present, tot i que aquest concepte també travessa molts discursos; ahir mateix, Mariano Rajoy, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, va tornar a repetir que PP, PSOE i C’s són “tres partits que pensen el mateix en els temes fonamentals”, la qual cosa suggereix que hi ha alguna cosa semblant a un model de país espanyol, construït sobre determinats consensos.

No es pot parlar de model de país sense tenir en compte la història i la geopolítica. El que hi ha és fruit de diverses capes i d’un combat de segles entre progrés i reacció, entre tancament i obertura. Fa dos anys, es va commemorar el centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que va representar la primera gran aposta d’una administració dins l’Espanya contemporània per la implantació sistemàtica de polítiques modernitzadores al servei de la ciutadania, tal com avui entenem l’interès general. Prat de la Riba tenia al cap un model de país que no tenia res a veure amb el que havia generat el règim de la Restauració. La crisi del 1898 va fer caure el decorat d’una representació arnada i, amb gran velocitat, les idees es van anar convertint en objectius concrets i en accions. La nació impulsada pel primer catalanisme polític era la plasmació de l’únic regenera­cionisme hispànic que se’n sortia i que trencava l’espinada de les forces del vell sistema.

Fa un mes, el setmanari El Temps va publicar una entrevista amb Ricard Gomà i Xavier Domènech, en la qual el segon afirmava: “Nosaltres som negadors d’aquesta pàtria noucentista i volem ser constructors d’una altra pàtria”. Segons el cap de files a Madrid d’En Comú Podem, “defensem aquest catalanisme popular que no es planteja la construcció del catalanisme o de la nació catalana en termes d’incorporació a una pàtria imaginada pel noucentisme”. Parlava d’un altre model de país? Els estrategs dels comuns creuen que insistir en algunes tesis dels anys setanta els ajudarà a guanyar en la pugna electoral. Més enllà i més ençà d’aquestes consignes, hi ha la realitat dels fets documentats: el conservador Prat de la Riba va demanar i va tenir la col·laboració de diversos intel·lectuals, polítics i tècnics d’esquerres, com Rafael Campalans, Cebrià de Montoliu o Pompeu Fabra, entre d’altres. Així mateix, iniciatives com l’Escola del Treball, el Secretariat de l’Aprenentatge i l’Institut d’Orientació Professional, el Museu Social, l’Institut Barceloní de l’Habitació Popular o l’Escola d’Infermeria indiquen el sentit transformador d’una institució que amb molt poc temps va fer molta feina. Per tant, la pàtria imaginada pel noucentisme va ser un projecte obert a sensibilitats diverses, més transversal que no sembla. Els comuns diuen que volen un altre model de país, però potser només ­volen un altre govern. Són metes legítimes, però no poden partir de diagnòstics erronis.

Referir-se a la Catalunya actual com “la pàtria noucentista” suggereix que no ha passat res entre l’any 1923 i l’actualitat, com si el llarg franquisme no hagués modificat el país. Malgrat la seva admiració per Prat de la Riba, el pre­sident Pujol no es va limitar a actualitzar el catalanisme de la Lliga l’any 1980, el seu ­ideari era fill de la postguerra civil, no pas de la nostàlgia per un moment d’arrencada. Si els comuns parlessin amb els vells del PSUC, s’estalviarien alguns disbarats. Més noucentista va ser, en molts sentits, l’acció política de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, amb la idea-força d’una Catalunya ciutat que era plenament conscient del seu lideratge i de la seva complexitat, i que havia d’actuar com el gran catalitzador d’una reformulació d’identitats i projectes: Mascarell podria donar-ne molts detalls. Per això Maragall és el darrer advocat d’un veritable federalisme hispànic (asimètric) que, per la porta del darrere, Colau pretén actualitzar a collibè del sobiranisme. El PSOE d’avui també és el resultat de no haver escoltat Maragall.

El model català de país té en l’ascensor social un dels seus principals trets definitoris. La crisi econòmica dels darrers anys ha espatllat aquest ascensor i, de retruc, ha introduït elements pertorbadors en un escenari de cohesió. Com a la resta d’Europa, les classes mitjanes s’han empobrit i les pors han fet acte de presència. Vol dir això que el model de país ja no serveix? És un debat que caldrà fer per sobre i per sota de la crisi de governabilitat a Espanya, el bloqueig del procés a Catalunya i la pèrdua de confiança arreu d’Europa.