05 set 2016 El RUI de Colau
Tot i tothom treballa –de manera conscient o inconscient– perquè Colau i els comuns creixin en els propers mesos. I això passa alhora que augmenta la pressió perquè l’anomenat referèndum unilateral d’independència (RUI) acabi sent assumit pel Govern de Junts pel Sí com la manera de resoldre –és un dir– el compromís adquirit el 27 de setembre de l’any passat. Alguns donen per fet que Puigdemont agafarà aquesta bandera tot aprofitant la moció de confiança i d’altres consideren que el president optarà per no descartar-la, que no és ben bé el mateix. Té raó Enric Juliana quan diu que “aquest home no és cap comediant” i que té per objectiu la independència des de jovenet. Aquesta dada es presenta com un gran mèrit, ja no recordem que la força del procés era ser un moviment de conversos. Dit això, el problema és doble: a) més enllà de la voluntat presidencial, no han desaparegut els obstacles enormes que van impedir que el 9-N servís com a referèndum a ulls de la comunitat internacional; b) malgrat els canvis a la cúpula de la CUP i certs gestos, és difícil que els anticapitalistes aprovin els pressupostos.
Què vindrà quan s’esgoti la retòrica sobre el RUI i calgui fer unes eleccions que potser es diran constituents però seran simplement autonòmiques? Hi ha pistes que assenyalen el camí: el dia 9, a Sant Boi, se celebrarà un acte commemoratiu de la Diada del 1976 convocat per ERC, la CUP i Podem. Aquest joc de memòria és trampós, per poc que se sàpiga història o es recordi el que va ser aquell primer Onze de Setembre tolerat; diguem només –com a exemple aclaridor– que fa quaranta anys, entre els oradors, al costat de líders de les esquerres hi havia Miquel Roca en nom de CDC i, fins i tot, un venerable representant –Octavi Saltor– del que volia ser una reedició de la Lliga. Ja es veu que la transversalitat de llavors no és exactament la d’ara, tot i que avui aquest concepte és omnipresent.
Aquesta festa de Sant Boi –on comuns, republicans i cupaires van de bracet sense perdre ni un segon amb el RUI– és la política real i la que acabarà quallant. Encara que dir-ho faci mal a tants independentistes de bona fe, incloent-hi Puigdemont. Van prometre una República d’esquerres i tindrem un tripartit autonòmic, Pisarello ho ha explicat amb tots els ets i uts. Per això vaig riure tant aquest agost amb l’absurda polèmica –sobretot a les xarxes– entre independentistes i comuns a propòsit de la col·locació davant del Born d’una estàtua de Franco en el marc d’una exposició aquesta tardor. Des del minut zero es va veure que l’ham dels comuns funciona perfectament. Calia una baralla anecdòtica per fer més bo l’aterratge de Colau a la manifestació de la Diada i tapar els moviments de fons. El gran desconcert dins del PDC i la negativa de Puigdemont a ser candidat fan que el RUI dels de Colau sigui inexorable.