08 set 2016 Soria i el caos
El que ha passat amb el nomenament fallit de l’exministre Soria com a director executiu del Banc Mundial és –em sembla– molt més que un símptoma espectacular de la descomposició política que afecta el Govern Rajoy, el Partit Popular i uns determinats cercles de poder. Davant de la peripècia –farcida d’enganys i simulacres– he pensat en les paraules de Pablo Iglesias després d’escoltar el recent discurs d’investidura del dirigent conservador: Rajoy no és cap alternativa al caos regnant, ell és també el caos; el podemita es va inspirar en un famós acudit publicat per la desapareguda revista satírica Hermano Lobo i, en aquest cas, no exagerava: el campió de l’immobilisme, el virtuós del quietisme, el tàctic afortunat del saber esperar es veu desbordat, finalment, per un moviment que posa al descobert la seva enorme fragilitat i que ensenya que –com en el conte infantil– l’emperador no només va despullat sinó que molts dels seus cortesans ja no suporten de repetir la mentida.
Moltes persones de bona fe –un servidor entre elles– esperaven que les maniobres heterodoxes del ministre de l’Interior passessin factura a Rajoy. Però –oh, sorpresa!– és José Manuel Soria qui té l’honor d’encarnar el paper del personatge que –en caure– aconsegueix canviar una història gairebé petrificada. Que el caigut/fusible sigui un exministre que retira molt a Aznar (sense bigoti) no deixa de ser, al meu parer, una d’aquelles ironies sensacionals que ens regala la realitat, imitadora de les faules més brillants.
La barreja d’inconsciència, sensació d’impunitat, barroeria i menyspreu a la veritat que envolta l’intent de pagar els serveis prestats a Soria d’una manera tan generosa no és nova. Sí que ho és la reacció dins i fora del PP, que sembla haver deixat Rajoy en una mena de KO momentani. Què s’esperava? Fins i tot per a molts dirigents populars, la moguda de Soria ha estat massa dura i massa vergonyosa. Òbviament, aquest –diguem-ne– sentit de la decència podria haver sortit abans. Per què no quan Bárcenas? Per què no quan Rita Barberà? Per què no quan Francisco Granados? Hipòtesi plausible: perquè en la voluntat d’encimbellar Soria hi ha alguna cosa que està més enllà i més ençà de la pura corrupció, alguna cosa que té a veure amb la pèrdua de control. Sense control és només qüestió de temps que la desgràcia faci aparició, un escenari que afectaria molta gent que ha aconseguit –fins avui– surfejar una mar encrespada.
Tampoc em sembla un detall menor que el gran argument per posar Soria al Banc Mundial fos repetir amb èmfasi que el canari és funcionari de carrera, una defensa que diu molt de la idea profunda que tenen els populars sobre l’administració, la política i el mèrit; temps tindrem per parlar –un altre dia– del liberalisme absent –polític, cultural– dels que remenen les cireres a Madrid. I, abans que algú desenfundi, aviso: a Catalunya tampoc anem gaire sobrats de veritable mirada liberal sobre el poder, factor que –repeteixo– és molt més que discutir (de manera repetitiva) sobre el grau d’intervencionisme dels governs en l’economia.
L’altra cara de la moneda del control és el caos, lògicament. La relliscada de Rajoy amb Soria ha estat com obrir el llum en una habitació on tothom estava a les fosques. Dit això, seria interessant de saber fins a quin punt els professionals de l’Estat –alta burocràcia– i les elits que en viuen a redós han començat a adonar-se que la peça que feien servir per contenir els canvis no acaba d’anar. L’actitud de Rajoy ha estat sempre millorada per la comparació amb l’actitud dels seus competidors directes, la qual cosa ha alimentat el mite d’una habilitat tàctica que no vull negar però que em sembla excessivament magnificada.
El caos sembla haver arribat allí on tot ho tenien controlat. Com afectarà això els propers mesos? Veurem més senyals caòtics en les campanyes de les eleccions gallegues i basques? Veurem caos en la resposta del Govern en funcions als moviments de l’independentisme català? La política sense política en la qual s’ha instal·lat Rajoy només funciona si ets capaç de tenir-ho tot ben lligat i crear l’aparença d’una solidesa que et permet marcar el tempo. La política buida intoxicada pel descontrol seria tota una altra cosa: mímica incomprensible executada sense solta ni volta. Mentre que Aznar aconseguia mobilitzar els seus votants a partir d’una sobrecàrrega ideològica que imitava les formes de combatre de les esquerres, Rajoy –com ja tenim explicat– necessita crear un gran forat negre al centre del fet polític per provocar l’abstenció del camp adversari. Això costarà de fer si el caos creix al voltant del líder popular, perquè aleshores el forat negre pot xuclar-lo a ell molt fàcilment. La comèdia de Soria ha fet notar l’abisme que sorgeix quan l’excés de confiança és superior al càlcul de riscos. I al sentit comú.
Mai, fins ara, des del 1975, la política a Espanya havia estat tan apassionant i tan antipolítica a la vegada. Mai, des de la transició, una figura tan àtona com Rajoy havia aconseguit que tota la resta ballin al seu voltant.