12 set 2016 L’ interruptor democràtic
Si alguna cosa ha fet bé el nou independentisme català és aprofitar de manera pacífica el carrer per expressar el desig d’una part molt important –central i activa– de la societat catalana. Ho ha fet de manera constant des del 2012 tot aprofitant la Diada, que és una festa nacional anòmala, atès que commemora una derrota. Aquesta estratègia comunicativa ha estat un èxit: avui dia ningú no pot negar que el moviment partidari d’una Catalunya independent és un fenomen social i polític que ha aconseguit l’atenció de l’opinió pública internacional, especialment l’europea. Rebin o no el conseller Romeva en públic, els principals responsables diplomàtics ara tenen un bon coneixement del que passa a Catalunya i del que fa i no fa Madrid davant d’una demanda vehiculada en termes d’aprofundiment democràtic.
Cada Onze de Setembre serveix a l’independentisme per recordar amb l’evidència de les manifestacions multitudinàries que això no és una dèria d’una camarilla isolada, sinó una aspiració homologada –vegeu-hi Escòcia o el Quebec– que vertebra milers de ciutadans d’idees, sensibilitats i procedències diverses, vinculats per un canvi històric de statu quo. Un canvi alimentat per una recentralització reaccionària del model autonòmic, per un espanyolisme que menysprea la diferència i per l’actitud inquisitorial dels mecanismes de poder de l’Estat, començant pel Tribunal Constitucional, que va encendre la metxa quan va retallar l’Estatut. Altrament no hi hauria hagut la conversió de tants autonomistes a la secessió.
Si Rajoy no fos qui és, si els dos grans partits no fossin com són, si la cultura política de Madrid no fos la de l’amenaça i el cop de garrot i si demonitzar els catalans no donés vots amb tanta facilitat, el Govern del Partit Popular hauria abordat la qüestió catalana fent política de debò. No ho ha fet. S’ha refiat de la Brigada Aranzadi, de les contradiccions del bloc independentista i -sobretot– de l’eventual afebliment del sector més centrista de l’estelada; d’aquí ve el tracte estil Putin que dóna Interior al naixent PDC. Que això –com les darreres paraules del ministre García-Margallo– no generi les protestes dels demòcrates de les Espanyes és més inquietant que l’arbitrarietat sectària oficial.
Tinc escrit que les eleccions del 27-S van ser una victòria important dels partits independentistes –impensable fa només cinc anys–, però una victòria que va anar massa justa. Aquest és un punt que Junts pel Sí, la CUP, l’ANC i Òmnium obvien. Cal recuperar el discurs de Baños quan es van saber els resultats; va ser un moment de sinceritat que ara trobo a faltar. Les manifestacions d’ahir ens diuen, un cop més, que l’interruptor democràtic d’aquest procés no està apagat, com alguns vaticinen. Al contrari, la gent no falla. Però els líders –amb Carles Puigdemont al capdavant– estan obligats a repensar amb intel·ligència com s’arriba a la meta.