ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Barberá, la pel.lícula
4089
post-template-default,single,single-post,postid-4089,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

16 set Barberá, la pel.lícula

Sembla que Rita Barberá s’ar­rapa al poder contra tot i contra tothom. Salvador Enguix, perfecte coneixedor dels laberints valencians, ens explicava ahir en aquestes pàgines que la resistència de la dirigent popular a deixar el Senat no té res a veure amb els diners. La que va ser alcaldessa totpoderosa no vol perdre l’aforament que va lligat a la condició de senadora perquè així s’estalviarà la vergonya d’entrar als jutjats de la seva ciutat i, d’altra banda, pensa que es podrà defensar millor al Suprem. L’episodi de Barberá plantant se contra Rajoy i la cúpula del Partit Popular té més interès per als psicòlegs que per als politòlegs.

No costa gaire d’endevinar que Barberá no va pensar mai –ni casualment– que els seus càrrecs eren de naturalesa temporal i caduca. La capacitat dels populars per anar guanyant eleccions i la densa xarxa clientelar dels conservadors a València abonaven aquesta creença. Suposo que la idea mateixa d’alternança havia desaparegut de qualsevol càlcul de futur de l’alcaldessa, de tal manera que ella, el partit i la institució formaven un tot aparentment granític. Les maneres peculiars de fer que tenia a l’Ajuntament indiquen aquest convenciment que res ni ningú podria moure-li la cadira. Era una dona en un món de seguretats amanit amb les vanitats i prepotències habituals de qui fa una lectura barroera, primària i sectària de la democràcia. No ha estat la primera, i no serà l’última, per descomptat.

El mal de Barberá és el mal de molts polítics i també el de dirigents del món empresarial, sindical, associatiu, etcètera. Em demano si allò que pesa més en qui s’eternitza en una responsabilitat de lideratge és la set de glòria, l’adrenalina de manar, la por del telèfon que no sona, els privilegis i dietes del comandament o la mandra terrible d’haver de treure’s la màscara que un ha portat durant molts anys.

Es fan pel·lícules sobre Ada Colau perquè està de moda i perquè l’alcaldessa de Barcelona sintetitza totes les impostures que ens fan sentir bons enmig del cinisme, però el gran film polític que s’ha de fer és sobre Rita Barberá. Els dolents sempre són més interessants que els bons, és una regla universal. Aquesta pel·lícula ens hauria de mostrar –com les sèries de forenses– quina Rita hi ha sota la màscara i de quina manera es va construir el seu poder. La pel·lícula tindria tocs de Fellini, de Berlanga i de Coppola, i també alguna cosa de telenovel·la dels setanta, llegida en una perruqueria remota de quan la transició eren Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell pactant una València a la mida del PSOE i la UCD. Amb els ultres de fons.

La limitació de mandats ajudaria –diuen– a prevenir tragicomèdies com la de Rita Barberá. En el predi municipal, els partits no volen ni parlar-ne, saben que un alcalde que dura és com una mena d’assegurança.

Etiquetes: