07 nov 2016 L’ham de la desobediència
Es extremadament revelador que el darrer episodi del procés, protagonitzat per l’alcaldessa de Berga, hagi derivat en acusacions sobre el paper dels Mossos, xiulades a Jordi Turull, recriminacions al Govern Puigdemont i declaracions de Marta Rovira que pretenien elogiar la desobediència i alhora calmar els funcionaris que voten ERC. Si jo fos un alt càrrec de Madrid dedicat a frenar el moviment independentista, avui seria feliç, perquè la desobediència s’ha convertit en el centre del debat entre sobiranistes fins a un punt delirant que recorda les velles discussions sobre “fer la guerra o fer la revolució” que van ajudar tant el general Franco a esclafar els republicans. Els polítics i dirigents socials partidaris de la Catalunya independent han picat l’ham d’una manera tan càndida com plena de retòrica: en lloc de parlar de la unitat estratègica i d’exercir-la, es parla obsessivament de la desobediència, com si el mètode fos l’objectiu.
Fa més d’un any que repeteixo que l’independentisme català no té un comandament clar i unificat. Les causes són ben sabudes. Una de les conseqüències d’aquest fet lamentable és la generació imparable de discòrdies internes constants que afebleixen una causa que, en canvi, té un suport social d’una importància indiscutible. Mentrestant, l’Estat espanyol i els partidaris d’impedir un referèndum vinculant d’estil escocès actuen perfectament coordinats, fins i tot quan sembla que hi ha ministres amb poc enteniment.
La infecció conceptual és greu i permet que hi suquin pa des dels comentaristes del “pit i collons” (ara fascinats puerilment pel rufianisme) fins als dirigents dels comuns, per burxar en les contradiccions del bloc independentista. Darrera d’aquesta polseguera no hi ha –com diuen alguns– les ganes de preparar seriosament una eventual resposta “al carrer”, sinó la dèria idiota de mesurar cada dia qui és més o menys independentista i més o menys valent, per poder dir –està cantat– que els convergents són sospitosos d’arronsar-se, que ja se sap que Mas i els altres van organitzar una comèdia i bla, bla, bla. Sort que la consellera Munté assisteix contenta als actes d’Òmnium sobre les presumptes “lluites compartides”, on el PDECat es fa perdonar pels que donen certificats d’autenticitat. Llàstima que, en aquests exercicis espirituals, el centre sobiranista posi de manifest que no vol tenir cap idea pròpia.
La qüestió de fons no és la desobediència, sinó el paper de la força (la violència, en paraules de Hannah Arendt) i els seus costos col·lectius i personals. Els partits i les entitats independentistes no en parlen mai, perquè això fa mandra i trencaria el mite d’un procés alegre, ràpid i fàcil. I obligaria a mostrar una dosi més elevada de veritat i d’intel·ligència de la que molts volen suportar.