14 nov 2016 El dia que s’agrada

L’independentisme va tornar a demostrar ahir a Barcelona tres coses: continua tenint una capacitat de mobilització envejable, més que cap altre moviment a Catalunya; la seva base social supera amb feina i voluntarisme qualsevol desconcert generat per les picabaralles partidistes, i es mou sempre de manera reactiva davant la pressió dels poders de l’Estat, posant el focus sobre la necessitat d’un canal democràtic per resoldre el que ara és desviat al canal judicial. En concentracions com les d’ahir és quan l’independentisme s’agrada i quan gaudeix de l’atenció dels mitjans internacionals. També és quan queda més clar que la desafecció catalana és una dada de proporcions històriques que el PP i el PSOE han menyspreat d’una manera molt poc intel·ligent.

Artur Mas i l’alcaldessa Montse Venturós són les dues metàfores del que la gent va sortir a defensar ahir: els càrrecs triats pel poble que són perseguits per l’Estat espanyol a partir de la criminalització d’una idea. Mas i Venturós representen universos completament diferents, fins i tot antagònics, però han quedat units per dos factors molt forts: la repressió sistemàtica de Madrid i la transversalitat de base d’un moviment pacífic que no té cap equivalent ara com ara a Europa occidental. Si Madrid fos Londres, la resposta hauria estat votar en un referèndum vinculant i pactat. I el PP i el PSOE s’haurien dedicat a fer campanya per seduir els catalans independentistes i per convèncer-los que la seva continuïtat a Espanya és una gran oportunitat. En canvi, el que tenim és l’amenaça diària i l’insult sistemàtic.

Dit això, l’acte d’ahir tapa, amb el seu èxit, el gran problema de fons de l’independentisme d’ara mateix: necessita més temps i més múscul (més suport social) per obligar Madrid a negociar. Comparteixo l’opinió del professor Andrew Dowling, segons el qual “l’època màgica de l’independentisme es va acabar la nit del 27 de setembre del 2015, més o menys”. Cal escoltar aquest estudiós, entrevistat pels col·legues d’ El Punt Avui, quan explica que “la manera de vendre els resultats del 27-S hauria d’haver estat: ‘Hem guanyat, hem tingut un resultat boníssim per a l’independentisme, hem tingut més vots que mai, però no hem arribat a més del 50%. Formarem un govern i d’aquí a dos o tres anys convencerem un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als seus problemes’. Amb el 48% de la població, sense suport internacional, amb un Estat en contra, és impossible”. Impossible és una paraula potser excessiva, però aquesta tesi ha de ser considerada seriosament. Per cert, m’agrada que això ho exposi un estranger, potser li faran més cas que als indígenes que advertim de certes febleses.

La persecució judicial mobilitza els convençuts, però no amplia el nombre de partidaris de la causa. L’independentisme haurà de retocar el seu relat, més tard o més d’hora.