ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Miralls irlandesos (1): L’èpica com a nosa
4194
post-template-default,single,single-post,postid-4194,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 des Miralls irlandesos (1): L’èpica com a nosa

Irlanda ha commemorat durant aquest any que ara tanquem el centenari de la insurrecció de Pasqua del 1916, que va ser el pròleg tràgic de la independència del país, assolida sis anys després mitjançant el Tractat Angloirlandès que va deixar fora del nou Estat els sis comtats d’Irlanda del Nord, encara avui integrats dins del Regne Unit. El que els irlandesos anomenen Easter Rising forma part de la memòria familiar de molts ciutadans i també de la memòria oficial de l’actual República d’Irlanda, que és membre de la Unió Europea des del 1973.

He tingut l’oportunitat d’observar de prop com els irlandesos s’han posat davant de la seva història recent. Per al foraster —i més si és català— aquesta celebració presenta molts punts d’interès. Hi ha hagut diversos actes institucionals per a rememorar aquells fets, s’han editat molts llibres que estudien i divulguen aquesta qüestió, s’han inaugurat exposicions que descriuen aquell moment i la televisió pública irlandesa ha produït una telesèrie que evoca la peripècia dels seus protagonistes. La premsa i l’acadèmia —especialment el gremi dels historiadors— han debatut sobre el sentit d’aquella revolta armada, el seu llegat, els seus mites i la seva presència o absència de la cultura política nacional. També, com passa sovint a Catalunya, hi ha hagut debats metahistoriogràfics sobre l’ús polític d’aquesta memòria, sobre el seu impacte en les categories de l’actualitat i sobre els problemes del seu abordament dins i fora dels àmbits especialitzats.

Cal tenir en compte que la revolta del 1916 —que va tenir lloc del 23 al 29 d’abril— va desenvolupar-se gairebé exclusivament a Dublín, tot i que hi va haver incidents remarcables en altres ciutats. Els impulsors i dirigents d’aquesta insurrecció no tenien un gran suport social, ans al contrari. El nacionalisme independentista tenia llavors una incidència molt limitada en la vida política del país, que estava fortament dominada pel Partit Irlandès des de feia dècades, formació que advocava per un ampli autogovern —Home Rule— i la plena col·laboració en la governabilitat britànica. Una suma de factors —el primer dels quals era que l’Imperi britànic havia entrat a la Primera Guerra Mundial i estava afeblit per l’esforç bèl·lic— van decidir els dirigents separatistes a activar la via insurreccional. Les negociacions del Home Rule entre el nacionalisme moderat irlandès i els liberals britànics va guardar-se al calaix en esclatar la guerra.

Des del punt de vista militar, la revolta de Pasqua va ser un fracàs estrepitós. L’exèrcit britànic va esclafar les forces independentistes sense grans dificultats, tot i que el centre de la capital irlandesa va patir nombrosos danys, com es veu en les fotografies de l’època; s’ha calculat que uns dos-cents edificis van ser destruïts per les bombes i el foc. És famosa la fotografia que mostra la rendició de Patrick Pearse al general Lowe, el primer acompanyat d’Elizabeth O’Farrel, una infermera que va fer de mitjancera entre els dos bàndols. Pearse —poeta, estudiós de la llengua irlandesa i activista— va fer-se fort amb els seus homes a l’edifici central del servei de correus —conegut per les seves sigles en anglès, GPO—, des d’on havia llegit la Proclamació d’Independència signada per ell mateix i pels sis altres membres del consell militar de la IRB (Irish Republican Brotherhood): Thomas J. Clarke, Seán Mac Diarmada, Thomas MacDonagh, Éamonn Ceannt, James Connolly i Joseph Plunkett; tots ells van constituir també l’efímer govern provisional de la nova República Irlandesa. L’edifici del GPO, al centre de Dublín, és el principal lloc de memòria de l’Easter Rising.

Les tropes rebels estaven integrades per un sector de militants de l’Irish Volunters, liderats per Pearse, i per militants de l’anomenat Irish Citizen Army, fundat per Conolly, sindicalista i impulsor d’un socialisme que vinculava la lluita nacional i la defensa de la classe treballadora. La superioritat numèrica, tècnica i estratègica de les tropes britàniques no deixava cap opció als insurrectes. Al voltant de 500 persones van resultar mortes i 2.600 ferides en els combats d’aquells dies. En acció, van morir 63 combatents rebels, 163 soldats britànics i 18 policies. La resta de morts van ser civils, entre els quals hi va haver 35 infants.

La repressió del Govern britànic —un gabinet de guerra amb membres de diversos partits presidit pel liberal Herbert Asquith— va ser immediata i duríssima: els set signataris de la proclamació d’independència i màxims instigadors van ser jutjats i condemnats a mort per tribunals militars. Amb ells van ser jutjats també nou dirigents nacionalistes més, entre els quals hi havia sir Roger Casement, irlandès exdiplomàtic al servei de Sa Majestat que va unir-se a la causa independentista. En total, es van ordenar setze execucions entre el 3 de maig i el 3 d’agost. El llavors jove Éamon de Valera —que arribaria a ser cap de govern i president de la futura República— va salvar la vida in extremis, potser perquè tenia nacionalitat nord-americana. Així mateix, més de 1.860 persones vinculades al món del nacionalisme revolucionari van ser empresonades i deportades sense judici a presons i camps d’internament d’Escòcia, Anglaterra i el País de Gal·les.

La revolta armada dels independentistes va ser fortament criticada per la societat irlandesa, que va veure-hi un acte de fanatisme criminal portat a terme per un grupuscle animat, entre d’altres, pels interessos d’Alemanya, potència enemiga durant la Gran Guerra. El Govern de Londres i la premsa van presentar els caps de la revolta com a traïdors a l’Imperi britànic i als molts joves irlandesos que estaven deixant la pell a les trinxeres del continent lluitant amb els aliats. Era cert que la IRB havia obtingut armes i suport dels alemanys, però aquest factor tenia una dimensió més petita del que la versió oficial repetia. La idea que els rebels irlandesos eren actors d’una causa pervertida per una aliança perniciosa va influir molt en la valoració totalment negativa que els partits catalanistes coetanis van fer de l’Easter Rising, per bé que el seu caràcter rupturista i violent estava lluny dels seus plantejaments. Recordeu també que tant el catalanisme conservador com el republicà apostaven per una victòria de França i la Gran Bretanya.

La severitat extrema de la represàlia britànica va generar un canvi en l’opinió pública, tot i la capacitat dels poders de Londres a l’hora de marcar l’agenda. Els mateixos irlandesos que durant les hores posteriors a la revolta havien insultat i escopit els insurrectes derrotats i passejats pels carrers per les tropes britàniques van començar a modificar el seu criteri. Els qui eren titllats de bojos moguts per una dèria adolescent van esdevenir patriotes admirables, exemplars i màrtirs de la terra. Diversos historiadors afirmen que els promotors de l’Easter Rising no eren només uns romàntics, sinó que van preveure que el seu sacrifici tindria un efecte disruptiu sobre la consciència nacional del poble, que d’aquesta manera s’adonaria de la veritable naturalesa injusta i colonial del poder britànic. La lògica acció i reacció, tan present en molts processos revolucionaris, va funcionar perfectament. A poc a poc, els qui eren vistos com a saltataulells que havien gosat plantar cara a l’Imperi van ocupar el pedestal dels herois.

Aquest clima d’opinió va coincidir amb el desengany i la frustració que va comportar el bloqueig de l’autogovern que prometia el Partit Irlandès i que després de l’etapa d’Asquith s’havia de tractar amb David Lloyd George, el nou primer ministre de la Corona; les propostes del nacionalisme moderat ja no tenien recorregut a Londres, en part perquè els unionistes dels comtats del nord de l’illa també pressionaven amb força.

El Sinn Féin —partit que en el seu origen era monàrquic, pactista i autonomista— es va transformar l’any 1917 en republicà i va adoptar com a objectiu la creació d’un estat irlandès independent; el fracàs rotund de la línia intervencionista a Westminster del desgastat Partit Irlandès deixava molt camp per córrer a una organització que —contra el que deia la propaganda britànica— no havia tingut res a veure en la preparació de la revolta de Pasqua del 1916. A les eleccions generals del 1918, les primeres després de la Gran Guerra, el Sinn Féin va aconseguir 73 dels 105 diputats que Irlanda enviava al Parlament britànic. Els sinnfeiners es van negar a ocupar els escons i van establir una assemblea constituent a Dublín a partir del gener de 1919. La primera cosa que van fer va ser redactar una Declaració d’Independència i reafirmar-se en la República que els rebels del 1916 van somiar. Entre aquest moment i l’estiu del 1921, va tenir lloc una guerra de guerrilles entre les tropes britàniques i el nou Irish Republican Army (IRA), que es va acabar amb l’esmentat Tractat Angloirlandès que permetia crear l’Estat Lliure d’Irlanda (sense els comtats del nord i sense ser una República), integrant de l’Imperi, com Canadà o Austràlia. No tothom va estar-hi d’acord i la independència va començar amb una guerra civil entre irlandesos partidaris i contraris al tractat, un conflicte que es va perllongar fins el maig de 1923, amb la victòria dels primers, que van rebre ajut militar de Londres. De Valera, que era dirigent del Sinn Féin i s’havia oposat a la solució acordada, va ser empresonat per les autoritats del nou Estat. En sortir de la presó, després de la guerra, va trencar amb el seu partit i va fundar el Fianna Fáil. Aquesta formació ha estat la principal pota del bipartidisme a Irlanda, al costat del Fine Gael. Val a dir que Irlanda no va trencar del tot amb Londres i la Commonwealth fins a l’any 1949, quan va adoptar oficialment la forma de República.

Aquest breu, però dens, repàs històric és imprescindible per a entendre la importància d’un dels grans problemes en la gestió oficial d’aquesta commemoració. Fins a quin punt se sent còmode l’actual Govern irlandès i el conjunt de la classe política en subratllar que el moment zero d’aquest Estat va ser un recent —cent anys no és res en el marcador històric— acte de violència catastròfic portat a terme per elements que, en aquell moment, eren marginals? D’altra banda, el record de la violència del 1916 també activa —per un efecte rebot— el record de les dècades de violència a Irlanda del Nord, qüestió sempre incòmoda al sud, viscuda a voltes amb indiferència o desinterès. Alguns historiadors han fet notar que la commemoració a Dublín del cinquantenari de l’Easter Rising l’any 1966 va contribuir, entre altres factors, a escalfar i radicalitzar la situació a l’Ulster, que esclataria a partir dels setanta.

Per una cosa o per una altra, l’èpica d’uns revoltats que se sacrifiquen armes en mà no lliga gaire amb el relat postmodern d’una nació que, dins el context europeu, ha de subscriure una sèrie de valors i obligacions que tenen poc a veure amb escenografies romàntiques de barricades i trets pel carrer. Una Irlanda que ha apostat per atreure empreses multinacionals amb grans exempcions fiscals té poc a veure amb una Irlanda que cerca en el retrovisor el gest heroic dels pares d’una pàtria que s’afirmava contra el domini d’uns veïns que actuaven com a senyors de totes les coses.

Hauria arribat Irlanda a la independència sense el fets tràgics del 1916? La pregunta és una ucronia, però, malgrat això, hi ha qui se la fa, com hi ha qui pensa que, tard o d’hora, els irlandesos haurien assolit igualment la plena sobirania. La qüestió és tan apassionant com obscura. Més fàcil és intentar analitzar si la nació dels irlandesos viu ara gaire lluny del que representa la influència britànica. En aquest sentit, el columnista Fintan O’Toole recordava fa pocs mesos des de les pàgines de l’Irish Times —principal diari del país— que el Regne Unit és la llar de 600.000 persones nascudes a Irlanda, que és el principal soci comercial de la República i que la televisió i la música britàniques apassionen els irlandesos. La desconnexió imaginada pels vells nacionalistes —subratllava el periodista— no ha tingut lloc fins ara, però potser el Brexit la posarà en marxa perquè obligarà a triar entre el vincle amb la Unió Europea i el vincle amb l’univers britànic. Aquí ja no parlem d’èpiques, sinó d’interessos molt i molt concrets.

Etiquetes: