ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un Mendoza desconegut
4196
post-template-default,single,single-post,postid-4196,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 des 2016 Un Mendoza desconegut

És cert que Eduardo Mendoza és un autor que llegim amb plaer i que, a més, ens cau bé. Hi fa molt que és tot un senyor i que té un sentit de l’humor admirable, com remarcava ahir Llàtzer Moix. És un d’aquells casos en què queda clar que –com li agradava repetir a Manuel Ibáñez Escofet– les actituds són més importants que les idees. El premi Cervantes per a l’autor barceloní és una notícia que acollim amb alegria milers de lectors que apreciem una literatura que eixampla la vida i, per tant, la llibertat. Però més enllà i més ençà de la seva escriptura, hi ha una persona amb una especial habilitat per al diàleg, paraula que avui està molt devaluada. No sóc amic personal de Mendoza, però explicaré una pàgina viscuda que diu molt del seu ta­rannà.

Fa uns anys –no sé si quinze o vint–, Eduardo Mendoza i l’enyorat Emili Teixidor van actuar com a copresidents d’unes trobades informals però regulars d’escriptors catalans d’expressió catalana i castellana. L’incansable Xavier Bru de Sala era el gran instigador d’aquella amable conspiració cívica i cultural, i un servidor hi feia d’aprenent i escoltava atentament el que deien els consagrats del nostre univers literari. Per fer-nos una idea del que va ser aquell moment, diré que hi assistien elements tan diferents com Félix de Azúa i Miquel de Palol, entre d’altres. Suposo que una trobada d’aquestes característiques seria inimaginable avui. Sempre al voltant d’una taula –normalment per sopar– es produïen debats de gran intensitat, alguns dels quals s’haurien d’haver enregistrat; en recordo un sobre Josep Pla, per exemple, que va fer saltar espurnes i que va ser una veritable exhibició d’enginy i coneixement per part d’algunes de les plomes allí congregades.

En aquestes trobades, Mendoza –al costat d’Emili Teixidor– feia el paper d’animador i moderador, amb la seva habitual ironia i elegància. Els presents –alguns dels quals tenien fama merescuda de díscols i provocadors– respectaven els dos capitans del cenacle, el mestratge i autoritat dels quals eren acceptats sense condicions per tots els convocats. Les obres de Teixidor, en català, i de Mendoza, en castellà, representen la millor literatura que es fa en aquest país, i això està –hauria d’estar– per sobre d’algunes batalles i de certes misèries. Aquella etapa de trobades no va ser molt llarga, però va tenir un cert èxit gràcies, sobretot, a les maneres intel·ligents i cordials de Mendoza i del desaparegut Teixidor, que podien posar pau en unes reunions on els egos –com és natural– tendien a expandir-se amb gran rotun­ditat.

Ara –quan hi ha alguns personatges que semblen feliços conreant l’insult i la bilis contra els col·legues i el que ­sigui– m’agrada recordar aquelles converses entre gent que pensava molt diferent, sota la batuta de dos grans senyors de les lletres.

Etiquetes: