09 des 2016 That’s cagatió
La tradició catalana del tió nadalenc ha fet el primer pas per esdevenir global potser d’aquí pocs anys. L’actriu Kate McKinnon ha explicat aquest costum nostrat al programa nocturn que condueix Seth Meyers a la cadena televisiva nord-americana NBC i, fins i tot, s’ha atrevit a ensenyar –amb notable entusiasme– una de les cançons que la canalla canta quan piquen el tió, en traducció literal a l’anglès. Enmig de la sorpresa i les rialles del presentador i del públic, McKinnon ha dit que aquesta tradició podria ser adoptada als Estats Units i ha confessat que ella ja estava preparant el seu tió per aquest Nadal. L’actriu s’ha referit en tot moment al “cagatió” i no pas al “tió”. En veure-ho, he pensat que la tendència a deformar el nom de la cosa entre nosaltres serà irreversible a partir d’ara, perquè ja hi ha mig món que està convençut que els catalans som una gent escatològica que fem “el cagatió”. El mot tió –per parlar de l’objecte i de la festa– està en reculada i només quedarà intacte al Costumari de Joan Amades.
Mentre espero que Magí Camps, Màrius Serra i altres fures de les llengües hi diguin la seva, em demano quan va començar aquesta substitució d’un nom per un altre. Quan jo era petit, ningú no deia “hem fet el cagatió”. Ningú. Es parlava de “farem el tió a casa de la iaia” o “hem fet cagar el tió quan han arribat els cosins”. Pot semblar que l’origen de tot plegat està en les cançons que es fan servir per al cas i que repeteixen allò de “caga tió…”. El tronc màgic i generós ja no és el tió sinó el cagatió. Qui en té la culpa, l’escola o la televisió? Ho dic per esmentar els habituals sospitosos.
D’altra banda, quan servidor era criatura tampoc s’estilava gaire això de posar cara i barretina al tió. Recordo que el tió que ens cagava a casa era un tronc sense cap tret humà, un tronc petit i senzill que reposava en un cantó del menjador sense molestar i sense cridar l’atenció. No tenia pretensions ni aspiracions de mascota, ni de nino, ni de germà petit. Era un tronc que no es disfressava de res, per entendre’ns. Prou feina tenia a menjar durant uns dies per poder suportar els cops i cagar els regals amb aquella alegria. També era una època en què les botigues i grans magatzems no posaven cap tió als aparadors, ni els ajuntaments tampoc omplien els carrers de tions. El tió era un ésser de les llars de la gent, i no hi havia necessitat d’humanitzar-lo ni de treure’l a passejar. Deu ser per això que els tions amb ulls, boca i barretina –que ara són tots– em provoquen una sensació estranya. Diria que tots fan oposicions a caganer del pessebre.
L’actriu Kate McKinnon encara no ho sap, però acaba de posar els fonaments d’un gran negoci: el cagatió global. Passarà el mateix que amb el Halloween: va néixer a Irlanda però els nord-americans l’han convertit en or.