16 des 2016 La Marató i la política
Som solidaris, sembla. Els catalans som solidaris, si més no un cop l’any. Aquest diumenge, TV3 organitza un cop més La Marató, un esdeveniment que enguany fa vint-i-cinc anys i que ha assolit un èxit extraordinari, encara mai igualat per cap iniciativa semblant en altres cadenes televisives d’Espanya. La Maratóés d’aquelles coses que fan que els catalans ens agradem quan ens mirem al mirall, una dosi extra d’autoestima i moral col·lectiva. Com que no ens sobren motius de confiança, La Maratóés sempre una bona notícia que fa pensar que, malgrat tantes mesquineses, un poble pot ennoblir-se durant unes hores. Dilluns tornarem a ser gent normal i corrent, envoltada de misèries, però diumenge ens posarem el vestit de petits herois anònims, un exercici que serà útil per ajudar aquells conciutadans que més pateixen. Ara, aquesta cerimònia de la solidaritat provoca preguntes. Una persona que m’estimo em demana això: “Per què no es pot traslladar l’esperit de La Marató a la política del país?”. Em deixa en fora de joc, la veritat.
Podria fer una resposta tècnica i explicar que la política és conflicte, confrontació d’interessos i valors oposats, una lluita pel poder més o menys revestida per la cerca del bé comú. Però tot això no respon, em sembla, la qüestió. El consens unànime –insòlit– que envolta La Marató parteix de la unitat contra la malaltia i el dolor, parteix de la necessitat de plantar cara al sofriment i a la mort abans d’hora. En La Marató, el mal està ben identificat i els bons són molt bons: els científics que fan recerca d’avantguarda perquè tinguem una vida millor i més autònoma. En el relat de La Marató, la llibertat és igual a menys dolor i menys malaltia, l’argument de l’aventura és molt clar, com el d’aquelles historietes que llegíem de petits. La Marató és un combat èpic contra el malvat Fu-Manxú.
En la política –la de Catalunya o la de Sildàvia–, els consensos són escassos i difícils perquè cada part es veu com els bons. I el mal no sempre està ben identificat, només cal pensar en aquells que encara avui fan homenatges a la figura de Franco o en aquells que disculpen la dictadura de Fidel Castro. En La Marató, el gest polític i el compromís moral van de bracet, mentre que en la política sempre cal triar el mal menor. Potser per això els catalans som molt millors fent programes solidaris de tele que programes polítics. Gaziel va escriure, a Quina mena de gent som, que Catalunya “és un mal jugador”, algú “que llença espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar, i no n’ensopega ni una”. Atès que jo –a diferència de Gaziel– no crec en la psicologia dels pobles, penso que no s’ha de ser determinista. En política, la primera obligació sempre és –com diuen els admirables metges de La Marató– no equivocar-se en el diagnòstic.