23 des 2016 La nostàlgia d’Aznar
Franz Josef Strauss, el polític socialcristià bavarès que ho va ser tot durant dècades, va quedar sorprès per la joventut de José M.ª Aznar quan aquest va visitar Baviera com a president de la Junta de Castella i Lleó. Després de saber que el seu visitant tenia només trenta-quatre anys, el líder de la CSU li va fer la pregunta següent : “I es pot saber què vol ser vostè quan tingui la meva edat?”. Strauss passava llavors dels setanta i no sabia que li quedava poc temps de vida. Aznar, amb 64, ha deixat la presidència d’honor del Partit Popular i avui pot contestar la qüestió que li va deixar anar el fill del carnisser.
Al mateix llibre en què Ana Botella explica aquesta anècdota sobre el seu marit –editat el 1996 abans de les eleccions generals–, el filòsof barceloní Eugenio Trías –ja desaparegut– explica de forma succinta les virtuts del candidat que pretenia treure del poder González: “Cal reconèixer al líder del PP, José Mª Aznar, el mèrit doble d’haver escorat cap al centre una dreta espanyola massa feréstega; i el d’haver-la disciplinat malgrat les seves tendències anarquistes disgregadores o la seva gran capacitat de dispersar-se en una infinitat de petits feus o de baronies personalistes”. Aquell centrisme va ser circumstancial i va durar fins a la majoria absoluta de l’any 2000, quan va aparèixer la veritable agenda de l’aznarisme, més enllà del somriure de Josep Piqué i el pacte del Majestic. En canvi, el sentit de la disciplina era estructural i convertia els populars en una màquina que evitava els errors de Fraga. Rajoy va ser designat successor per Aznar per preservar la unitat d’una dreta que havia superat –semblava– les capelletes.
Per què Aznar pren distància? Més enllà de les discrepàncies insalvables amb Rajoy, cal pensar com entén cadascú la política. Per a l’actual cap de Govern, la política és durar, amb ajuda de la inèrcia funcionarial i el gest minimalista. Per a Aznar, la política era la plasmació intensa d’un projecte ideològic i la necessitat de guanyar també la batalla de les paraules, no només de les urnes; per això la FAES aznariana els agrada als mateixos que van aplaudir l’aparició de C’s, que són els mateixos que ja comencen a dubtar d’Albert Rivera i els mateixos –la memòria és feble– que van criticar Aznar quan aquest es va carregar Vidal-Quadras per obtenir el suport de Pujol, sense el qual no hauria arribat a la Moncloa.
El filòsof Trías –que no es considerava “alineat en l’espectre ideològic del centredreta”– anota el 1996 que Aznar, si aconsegueix l’alternança, tindrà l’oportunitat “de generar il·lusió en els espanyols”. De Rajoy, tal cosa no s’ha dit mai. Per això el gest aznarià obeeix, en el fons, a la mateixa nostàlgia per la lluita final que va exhibir Pablo Iglesias abans de convertir-se en un oficiant més de la vella política.