20 gen 2017 Un lloc prohibit

Mitjans dels anys setanta. La ciutat encara és petita, tothom es coneix. El Teatro Chino de Ma­nolita Chen arriba cada any per la festa major o per la Fira de Novembre (la memòria barreja els fulls del calendari) i munta la seva estructura a la plaça de les Casernes, al costat del pavelló esportiu. Grans cartells anuncien l’espectacle, que no és ben bé ni un teatre ni un circ, però sembla les dues coses alhora. Els artistes s’hi estan una setmana o potser més. Els jubilats són el públic més fidel. La canalla –nosaltres– passa davant d’a­quella mena d’envelat un migdia, i s’adona que, en una de les bandes, hi ha una obertura que permet veure l’interior. Fascinats, els nanos s’hi endinsen. Teatro Chino sona a pel·lícula de Fu-Manxú, a historieta de Tintín, a aventura del dissabte per la tarda, quan tots els herois guanyen. Els bordegassos volen veure la Manolita Chen, que deu ser una dona sensacional, i els xinesos, i potser algun secret amagat en aquell espai, que és “només per a gent gran”. Són els anys dels primers cinemes S, els anys del destape, els anys en què el quiosc de dalt de tot de la Rambla hi ha revistes amb noies despullades, que alguns parroquians compren d’amagat, tot posant-les dins del Mundo Diario i del Tele/eXpres. Són anys de vertigen, de coses velles i noves que es van barrejant.

L’interior del Teatro Chino és fosc i fa una olor rara. Els nois hi entren amb una barreja de temor i plaer, han sentit que els grans parlen d’aquest lloc, sempre amb mitges paraules. Que si les cames de les noies, que si els acudits, que si la música i l’am­bient… Són massa petits per entendre amb exactitud aquelles expressions adultes, només saben que aquell lloc –decadent, tronat, ranci– és important perquè hi passen coses especials, extraordinàries. Avancen lentament, com els lladres que han entrat a robar una casa. S’aturen. Han sentit un soroll. Es miren els uns als altres. No ­saben què fer. De cop, dues figures surten d’algun racó. Un home petit, vestit amb una granota blava, acompanyat d’una dona amb barnús i una cigarreta a la mà. “Qui hi ha?”, pregunta l’home mentre enretira unes cordes del terra. “Qui hi ha?”, repeteix, aquesta vegada amb un to menys amistós. Els nens surten corrent esperitats, criden i riuen. “La mare que us va parir!”, amolla l’homenet. Un cop a fora, uns carrers enllà, els infants comencen a reinventar el que han viscut i hi afegeixen salsa: que si la dona era molt alta, que si l’home portava un gos, que si dos xinesos han sortit a perseguir-los…

A començaments d’aquest any ha mort Manolita Chen, l’ànima d’una indústria de lluentons i quilòmetres que convivia amb la censura. Aquells infants mai no van poder veure cap funció del Teatro Chino, el negoci va desaparèixer abans que es fessin grans. Fu-Manxú encara els espera.