26 gen 2017 És la gent
Trump odia els periodistes i en fa bandera i, paradoxalment, molts dels que critiquen el nou president nord-americà per la seva fòbia malaltissa contra els mitjans només accepten el periodisme quan coincideix exactament amb els seus valors i interessos, la qual cosa em recorda aquells que es carreguen les tertúlies de ràdio i televisió fins al dia que els criden a participar-hi. L’aparició d’un personatge tan nefast com Trump té la virtut de mostrar la similitud entre tots aquells que –venint de la dreta o de l’esquerra– exhibeixen superioritat moral i aspiren a esborrar del debat públic tothom que discrepi dels seus dogmes, explicats –esclar– com a fets irrefutables. Fa pocs dies, escrivíem que l’èxit dels populismes polítics no es pot desvincular “de les poc o molt subtils formes de populisme social i cultural que anem adoptant sense adonar-nos-en”. Paga la pena parlar-ne.
El populista sempre és algú que fa campanya per obtenir vots, però no està sol. Nosaltres –en la nostra vida privada– abracem sovint visions i comportaments que responen a la mateixa triple idea tramposa que rau en el cor de tots els populistes: el poble té raó pel sol fet de ser-ho; els problemes col·lectius tenen solució fàcil; i qualsevol mediació és una forma de postergar “els interessos reals de la gent”. Aturem-nos en aquest tercer punt,
sobre el qual s’acostuma a passar de puntetes.
La democràcia representativa és una mediació a gran escala per gestionar l’interès general i establir les polítiques públiques que han d’incidir en la societat. Els populistes de dretes, com Trump, ataquen els polítics professionals i els funcionaris perquè volen crear la il·lusió d’un poder alliberat de tota burocràcia i connectat directament amb el votant; el discurs inaugural de Trump tenia en aquesta tesi un dels seus eixos bàsics. Per la seva banda, els populistes d’esquerres prometen una “democràcia real” (directa, participativa, mobilitzada) que pugui desplaçar i relegar el paper dels parlaments i dels legisladors en benefici d’una dinàmica suposadament assembleària més “autèntica” i més “fidel” a les demandes de la gent. Tots els populistes –del color que siguin– identifiquen el seu ascens al poder amb l’arribada de la gent “finalment” a les institucions, com si els seus predecessors no haguessin estat votats per ningú. Ho hem vist ara amb Trump i ho vam veure quan Ada Colau va prendre possessió de l’alcaldia.
La crisi de la mediació democràtica té relació amb la substitució del terme ciuta dans pel terme gent (els de baix, la multitud, etcètera) com a subjecte central del relat. Els populistes sempre parlen de la gent, que és una paraula que suggereix proximitat i empatia, i la vaguetat necessària per incloure-hi tots aquells que –per una cosa o una altra– se senten oblidats, menyspreats i perjudicats per les polítiques dels partits tradicionals i la complexitat d’unes estructures que són poc permeables a les reformes. L’antagonista de la gent és l’ establishment o la casta, categories que inclouen o exclouen actors de manera arbitrària segons convé. Per exemple, el PSC era casta fins que va ser necessari per assegurar la governabilitat a l’Ajuntament de Barcelona.
La crisi de la mediació democràtica no s’acabaria d’entendre sense la crisi de la mediació periodística. El creixement d’internet i la multiplicació de les xarxes socials han accelerat la pèrdua de pes del periodisme com a mediador acreditat en la configuració de l’opi- nió pública. Determinades formes de pseudoperiodisme també hi han contribuït des de dins, quan han oblidat el seu compromís bàsic amb la realitat i el públic. En aquest context, els populistes han entès que els polítics ja no depenen dels mitjans i han elaborat estratègies per arribar a la gent/audiència sense intermediaris, per bé que també han sabut donar espectacle per captar l’atenció de les cadenes convencionals. Fixeu-vos: Trump i Pablo Iglesias fan anar Twitter de manera excel·lent, però el seu teatre electoral no seria el mateix sense la seva presència a la televisió. La desaparició del mediador periodístic és una il·lusió que ja vam conèixer fa moltes dècades, quan va irrompre el que es va anomenar “periodisme ciutadà”, creació nord-americana que es va difondre per molts països i que venia alimentada per la confusa idea que una font periodística i un periodista són el mateix. Ara, quan tots podem ser receptors i emissors a la vegada, aquesta confusió es veu reforçada. En aquest sentit, les preguntes míting de la gent (amb idees i interessos legítims) a un polític en prime time televisiu semblen un ritual imprescindible, no per saber res de nou, sinó com a prova de resistència de qui respon i com a magnífic espot de suposat pluralisme de la cadena que organitza l’esdeveniment.
Els populistes avancen perquè tots donem per bones diverses de les seves premisses, com la divisió del món entre bons i dolents, o la creença que els processos de decisió només són vàlids si poden ser retransmesos gairebé en directe, o la sospita que som víctimes d’una conspiració permanent.