30 gen 2017 El full en blanc
No som escocesos però la dutxa escocesa –una de freda i una de calenta– domina el procés català. La mateixa setmana de la foto de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Brussel·les el senador Santi Vidal ha marcat un autogol a la porteria de l’independentisme. A vegades, el tren de la bruixa és més real que el xoc de trens, sempre anunciat. Aquest soroll ha tapat moltes coses, per exemple les declaracions d’Enric Millo en què vincula l’acte del Govern al Parlament Europeu amb la mort d’una nena que necessitava assistència mèdica. La comparació miserable del delegat de l’Executiu espanyol a Catalunya no ha provocat cap escàndol entre els que s’han escandalitzat, en canvi, per les conferències irresponsables i frívoles de l’exjutge; si aquesta és la moderació que ven Madrid, no ha d’estranyar que molta gent –passi el que passi– s’hagi independitzat mentalment.
El sí de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí permet –en teoria– que el Govern prepari i convoqui el referèndum. Rajoy i els seus ministres han repetit que no permetran que el referèndum tingui lloc, la qual cosa ens condueix a un escenari d’increment de la confrontació institucional. En paral·lel, la celebració del judici contra Mas, Ortega i Rigau –que comença el 6 de febrer– aporta un plus de tensió i mobilitza les bases partidàries d’un Estat català. L’estratègia de la Moncloa parteix d’una premissa: el procés, tard o d’hora, es col·lapsarà i una part dels que ara porten l’estelada se’n tornarà a casa, enmig de retrets i frustracions. Mentrestant, l’estratègia de Junts pel Sí té com a clau de volta la capacitat de mobilització dels favorables a la independència; més enllà dels fulls de ruta, hi ha un full en blanc que ningú no fa explícit: per pressionar Rajoy i els poders de l’Estat davant la prohibició del referèndum només hi ha un mecanisme i és posar persones al carrer de manera pacífica. A més, la inhabilitació de polítics donaria combustible als entorns organitzats, l’ANC i Òmnium.
Aquest full en blanc parteix d’una idea molt assentada entre els dirigents de l’independentisme: “El que va començar al carrer acabarà al carrer”. Aquesta idea va acompanyada d’una hipòtesi, molt optimista: si els independentistes ocupen places emblemàtiques del país durant molts dies, Europa no podrà fer veure que no passa res. El full en blanc és més rellevant que el full de ruta, però depèn de factors desconeguts. Assumirà la part de societat que vol la independència els costos d’una mobilització molt llarga i dura? És imaginable una protesta d’aquesta mena sense el concurs, per exemple, dels grans sindicats? Algú veu Rajoy acceptant negociar perquè hi ha concentracions massives en diverses ciutats catalanes?
Som aquí. Atès que Puigdemont i Junqueras no volen repetir un 9-N i atès que Rajoy no permetrà un referèndum, sembla que tornarem a comptar manifestants.