ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Compro, ergo xerro
4265
post-template-default,single,single-post,postid-4265,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 feb Compro, ergo xerro

Ara faré un pronòstic i, si em dediqués a l’ofici de caçador de tendències, potser ho petaria: d’aquí pocs anys, Amazon i altres companyies ­similars ens oferiran la possibilitat de disposar d’una persona o un robot (això serà opcional) per mantenir-hi una conversa a temps convingut. Ep, ­potser resulta que això ja existeix i el que dic ja està funcionant a Nova York, Tòquio o Dubai; en aquest cas, ­dispenseu-me. Sigui com sigui, d’una cosa estic segur: algú empaquetarà el producte “conversa cara a cara” i el vendrà com la gran novetat a aquella part important de població que no sap o no recorda que hi ha altres maneres de parlar que no passen pel Whats- App, pel Facebook i per totes les xarxes socials. Les possibilitats de negoci amb qualsevol sopa d’all ben publicitada són infinites i prometen un futur de rics emprenedors que en tindran prou amb posar logística i disseny al món de la iaia.

Potser m’estic ratllant. La culpa és del propietari d’una merceria d’Olot que, després de 192 anys d’història, tancarà al març. Carles Tenas, l’amo d’aquest establiment, ha dit això: “Trobarem a faltar el negoci, però també trobarem a faltar molt la gent que venia a passar l’estona, xerràvem i fèiem bromes les hores que calguessin. Molta gent sabia que podia venir, seure, fer-la petar i passar-ho bé”. Li ho explica a Pau Masó, que ha entrevistat el matrimoni que porta aquesta botiga per a Nació Digital.

Els supermercats i tot el que se’n deriva van ser pensats, precisament, per no haver de parlar amb ningú quan compres; d’aquí ve que moltes persones –presumptament humanes– no dirigeixin ni una paraula al caixer o caixera (quan aquests no han estat substituïts per màquines) que cobra. El meu amic Albert és capaç de fer la compra setmanal sencera en menys de quinze minuts, li diuen el Fittipaldi del Mercadona. No siguem apocalíptics: al costat d’això, hi ha ­llibreters, cansaladers, sabaters o venedors de vins que capten públic d’una altra manera: “Nosaltres coneixem cada client, donem un servei personalitzat”. Un discurs retronou que vol connectar amb la màgia original perduda.

Carles Tenas i Paquita Martí enyoraran la conversa amb la clientela. I alguns dels seus clients, al seu torn, enyoraran poder entrar en una botiga on l’acte de comprar és –sobretot– un acte de comunicació. No cal ser fan del vintage per saber que, sense aquesta conversa, comprar és només un tràmit, avorrit i pesat. D’acord: ­tothom va de bòlit, tothom viu acceleradament. Però no siguem ximplets del tot: quan disposes d’una estona –sense obligacions ni pantalles– paga la pena anar a fer-la petar allí on saps que, a més, et donaran coses bones a canvi d’uns diners. D’això, ara, en ­diuen comerç de proximitat, de quilòmetre zero o altres collonades. Jo en dic –si no us sap greu– viure.

Etiquetes: