ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Amb tècnica bonapartista
4318
post-template-default,single,single-post,postid-4318,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 feb Amb tècnica bonapartista

Mentre aquí es declarava la República, a París, l’escriptor, periodista i diplomàtic italià Curzio Malaparte va publicar un llibre d’obligada lectura: Tecnica del colpo di Stato. Hi he pensat en llegir l’entrevista que El Mundo ha fet a Juan Luís Cebrián, fundador de El País i president del Grupo Prisa. Malaparte va sentir-se fascinat per Mussolini i va militar en el feixisme, però després de la Segona Guerra Mundial va fer-se comunista. Cebrián va ser jove promesa dels mitjans del franquisme, posteriorment va liderar el diari del progressisme oficial i ara, veterà autosatisfet, ja no té manies de comparèixer com un servidor de l’Estat més enllà de tota coloraina ideològica.

L’entrevista a Cebrián té un gran mèrit: ubica el conflicte català en la seva veritable dimensió: és un assumpte de poder, ergo és un assumpte de força, ergo és un assumpte de violència. El periodista i empresari diu: “el poder es esencial en la política. Y Cataluña no tiene poder político para separarse de España”, i  afegeix que “el poder es el resultado de un conjunto de cosas: votos, conciencia social, dinero, armas”. Té raó: l’independentisme, precisament, vol la secessió per empoderar la nació. En un context d’interdependències i sobiranies reformulades, però encara molt determinants. Per exemple, Alemanya acull refugiats mentre Espanya no.

Poder. Què vol dir? Aquí vol dir qui pot (i qui no pot) fer servir la violència. Si tens Estat, tens el monopoli de la violència; si no tens Estat, et poden aplicar el delicte de sedició. Cebrián és clar al respecte, ho va aprendre quan el tardofranquisme anava afusellant personal: “El Gobierno tiene que ejercer su poder legítimo. Hasta ahora no lo ha hecho. Ha desviado su responsabilidad hacia el TC. Artur Mas no tiene prácticamente ningún poder político. Solo tiene el apoyo de sus medios afines, un poder relativo, y unos 10.000 o 100.000 manifestantes”. La recepta del periodista és senzilla: “El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder”. Aquesta darrera frase és important i connecta amb una idea que s’ha repetit les últimes setmanes des de l’Executiu Rajoy: Enric Millo és el delegat governamental i és una autoritat principal a Catalunya. Traduït: Millo és un jòquer. En alguns despatxos de Madrid, estudien amb afició el 6 d’octubre del 1934: hi busquen inspiració, més enllà de les enormes distàncies de tota mena. Per això titllen els polítics independentistes de “colpistes”.

Però els cops d’Estat els fan sempre aquells que tenen poder, com sap bé Cebrián. Els que no tenen poder fan altres coses, com cadenes de gent donant-se les mans. I aquí és on Malaparte –que va analitzar diversos cops al llarg de la història- ens il·lumina i ens avisa.

A Tècniques del cop d’Estat, Malaparte escriu que “el principi fonamental que regula la tàctica bonapartista és la necessitat de conciliar l’ús de la violència amb el respecte a la legalitat. Aquest principi és d’una naturalesa tan delicada que demana la tasca d’executors disciplinats i poc nombrosos, acostumats a obeir la voluntat del seus caps i a moure’s segons un pla establert fins el darrer detall”. L’italià ens ho afina -que diria aquell- i va més enllà: “no és només un joc de força, és sobretot un joc de control i habilitat” que recorda “una partida d’escacs” on “els polítics representen un paper bastant menys important, en aparença, que els executants”. Ha de semblar que la democràcia no es traeix a ella mateixa.

Per això, malgrat que Cebrián no exclou la intervenció de la Guàrdia Civil, hem d’esperar una altra escenografia, menys castissa. Que no recordi el 23-F de Tejero, que no escandalitzi la bona gent demòcrata i civilitzada de Brussel·les, Berlín o Londres.

Etiquetes: