20 mar 2017 El pes (real) del PSC
En un altre temps se n’hauria parlat molt. Ara, la qüestió ha passat sense pena ni glòria. Em refereixo a l’acord recent entre el PSOE i el PSC per “un enfortiment de les relacions” entre les dues organitzacions. El socialisme català –tan important en l’articulació del sistema de partits sorgit el 1977 i en la vida municipal– queda lluny dels focus, tapat per les notícies del procés sobiranista, la crisi interna del PSOE i el protagonisme de Colau, entronitzada pels seus fidels fins al xaronisme més autocomplaent.
La irrellevància del PSC té també la seva part –diguem-ne– positiva: per exemple, Iceta va pel món com si Narcís Serra –ara imputat per l’Audiència Nacional com a expresident de Caixa Catalunya– i l’exalcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz –ara jutjat pel cas Pretòria al costat d’un correligionari i d’antics alts càrrecs convergents– no fossin figures singulars del seu partit; en aquest sentit, és significatiu que, en diversos mitjans, la militància socialista de Serra és una dada omesa sistemàticament. És amb aquesta metodologia que es fabrica –des de sempre– el que ara en diuen postveritat.
El fet és que –enmig d’una batalla sagnant pel lideratge del PSOE– Iceta ha aconseguit salvar els trastos amb un acord que redueix el pes real –números en mà– del PSC a la cúpula del PSOE i lliga més curt l’autonomia decisòria dels socialistes catalans. “Correspon al PSOE –diu el punt 3 del document– la definició de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional, així com en aquells l’aplicació dels quals excedeixi de l’àmbit territorial de Catalunya”. No cal ser un expert per endevinar que els termes naturalesa o rellevància constitucional són un calaix de sastre que permetrà que els despatxos de Ferraz tinguin sempre la darrera paraula, atès que qualsevol assumpte pot ser transformat arbitràriament en matèria vinculada a la Constitució. El dret a decidir del PSC avui és més petit que ahir.
L’amic Rafael Jorba dedicava divendres un documentat article a recordar que el socialisme català va ser clau, al costat de l’andalús i del basc, en la formula guanyadora del PSOE el 1982. És exactament així. Però ara –amb independència de qui s’imposi en les primàries que es disputen Díaz, Sánchez i López– Iceta té menys fortalesa i menys autoritat que Reventós i Obiols el 1978 (recordeu que les eleccions del 15-J del 77 a Catalunya van acabar amb un triomf dels socialistes). Avui, tot i que el PSC conserva alcaldies importants, és innegable que la seva llarga caiguda electoral i l’aparició dels comuns condueixen a un escenari d’estancament a la baixa marcat pel seguidisme de l’estratègia del PP i Cs, com demostra la intenció –anunciada ahir per Iceta– de recórrer al TC els pressupostos de la Generalitat en cas que aquests incloguin un referèndum. Els federalistes no haurien de tenir més imaginació?